‘S’ha de saber ajudar, no val donar per donar’

Graduada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, Alba Navarro creu en l’esport com un factor indispensable per al benestar de les persones i, arran de la seva experiència com a voluntària al Camerún, també com un motor de canvi de la realitat. Durant tres mesos, d’octubre a desembre passats, aquesta jove de Terra Nostra de 24 anys d’edat va participar en un programa de cooperació en una escola pública de Bindia –a la regió est del país– a través de l’ong Red Deporte y Cooperación (RDC) i la Universitat Ramon Llull. Un dels principals objectius del projecte era l’empoderament de les nenes a través de l’esport en una societat que relega la dona a les tasques domèstiques i reproductives. De l’experiència, s’enduu sensacions contradictòries: d’una banda, la calidesa i l’alegria dels alumnes amb els qui va compartir jocs i activitats, i de l’altra, un sentiment d’impotència davant la doble moral dels països del Nord, que han condemnat l’Àfrica a la pobresa endèmica.

Alba Navarro posa amb dues alumnes de l'escola pública camerunesa on va treballar com a cooperant
Berta Domínguez

Per què vas decidir fer de cooperant?
Tenia ganes de viure una expe­riència de voluntariat i, a més, la proposta de treballar en un projecte per empoderar les noies a través de l’esport em va atraure força.
Quina és la situació de la dona a la societat camerunesa?
La regió on vaig estar, a l’est del país, acull milers de refugiats centroafricans, la majoria de religió musulmana. Aquestes famílies con­certen el matrimoni de les seves filles als 12 anys d’edat com a part de la tradició i també per alleugerir la càrrega econòmica que suposa alimentar una persona més. Un al­tre factor que condiciona la seva formació és el cost econòmic del material escolar. En la majoria dels casos, les famílies beneficien els varons en perjudici de les noies, que passen a ocupar-se de les tasques domèstiques i a activitats de subsistència, com ara la venda ambulant.   
Quina va ser la teva primera impressió en arribar a l’escola?
La canalla s’apropava a nosaltres per saludar-nos i ens deien ‘Les blanches, les blanches!’ perquè no es veuen molts blancs per la zona. Quan vam organitzar els primers jocs, vam adonar-nos que no estaven acostumats a jugar amb regles. Tampoc podíem fer jocs com el del mocador, perquè hi posaven tanta passió que teníem por que es fessin mal, ni marcar amb elements diferenciadors als nens que el hi tocava perseguir als altres, perquè tots en volien portar un. Són els infants més atents i motivats que he vist mai.
Hi ha cultura de fer esport?
En general, la gent fa molt esport. Des que surt el sol, ja sents la canalla jugant al carrer, especialment a futbol, que és com una altra religió. Hi juguen descalços o amb xancles de plàstic i mai no es queixen.
També hi juguen les nenes?

Sí, també. La majoria té molt caràcter i són tan participatives com els nens. Però, curiosament, davant de la pregunta que vam plantejar en una activitat sobre si les dones tenien el mateix dret que els homes de fer esport, els nens van respondre que sí i les nenes, que no. Això demostra fins a quin punt elles han interioritzat la discriminació per raó de sexe.
Què és el que més t’ha sobtat de la forma de viure al Camerún?
Allà la vida no està regida per uns horaris estrictes com els nostres. T’aixeques quan surt el sol i te’n vas a dormir quan es pon. El concepte de temps és relatiu. Les persones viuen al dia i, si bé no són tan longeves com aquí, per contra, no són esclaves de les necessitats que la nostra societat t’imposa per ser “feliç”. Són més lliures i capaces de trobar la felicitat en les petites coses. Jo mateixa he hagut de canviar el xip durant la meva estada al Camerún. He après a gaudir de les estones de no fer res, a contemplar la natura i a desconnectar dels aparells electrònics. És un exercici d’higiene mental que tothom hauria de fer algun cop a la vida.
Ara que estàs fent?
Estic estudiant un màster de formació del professorat per a educació secundària, batxillerat i cicles formatius. Confio que això em permeti trobar feina en el meu àmbit. Mentrestant treballo els caps de setmana al Mercadona d’El Punt. En el meu temps d’oci, jugo amb el sènior femení del Club de Bàsquet de Ripollet i entreno un equip de noies de l’Escola de Bàsquet Sant Gabriel de Ripollet.
Tornaries a participar en una experiència de cooperació?
No ho descarto, tot i que crec que en l’àmbit de la cooperació s’ha de saber ajudar, no val donar per donar. Cal fomentar l’autogestió de les comunitats, combinant recur­sos amb forma­ció, sense crear relacions de dependència. D’això en sabia molt un missioner salessià a qui vaig conèixer, que es mostrava molt crític amb algunes ongs i amb els governs autòctons, pel seu paper de titelles d’Occident i la seva inhibició respecte les necessitats de la gent. 

 

Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari