‘Hi ha dones maltractades que han refet la seva vida’

És possible sortir del pou de la violència masclista?
Sí, per a això estem, perquè creiem que és possible, però és un trajecte llarg i de molt patiment. Detectar la violència de gènere per elles mateixes no és fàcil, igual que sortir-se d’aquest malson quan no tens a ningú. Les dones que ho superen tenen un entorn social, econòmic i familiar que les ajuda. El primer pas que han de donar és ser capaces de demanar ajuda.

És molt difícil fer aquest pas?
Molt. Ser conscients del fet que són víctimes de violència de gènere no és fàcil i poden estar negant-s’ho durant molt de temps.

Per què?
Hi ha una primera etapa de lluna de mel on tot és fantàstic. L’home tracta la dona com si fos de porcellana i estableix una relació de sobreprotecció que acaba desembocant en el control absolut del que fa i pensa. Aquesta situació empitjora fins arribar a la fase més violenta, durant la qual el maltractador demana perdó i ajuda a la víctima per poder superar les seves reaccions violentes. És aquesta ambivalència la que fa que a la dona li resulti tan difícil deixar la seva parella. L’altre motiu que l’impedeix fer el pas de trencar la relació és la por. Encara que ho vulgui, la dona no s’atreveix a marxar a causa de les amenaces que reben ella i els seus fills.
 

Hi ha un perfil de maltractador i de víctima?
No, n’hi ha de totes les classes socials i de tots els nivells econòmics i educatius.
 

Ha augmentat el nombre de denúncies per violència de gènere?
Molt poc, és com un iceberg. Només fa aquest pas una petita part de dones maltractades. El problema de fons és la falta de protecció a la víctima. Hi ha dones que posen la denúncia i després no tenen una ordre de protecció, un fet que agreuja encara més la seva situació de perill i indefensió. S’ha de millorar tot el tema judicial, perquè no es tracta només de posar la denúncia, sinó de tot el que ve després.
 

Què haurien de fer les administracions per millorar l’atenció?
Hauria d’haver una bona coordinació entre tots els serveis. Les cases d’acollida haurien de servir perquè les dones s’empoderessin i no perquè se sentin més sobreprotegides. De fet, els que haurien d’estar tancats són els maltractadors, no elles. S’han fet avenços en l’atenció a les dones maltractades, però a partir de la crisi econòmica s’han aturat totes les subvencions i ajudes a entitats i fundacions.
 

La prevenció és la clau?
Sí, sobretot entre la gent jove. Hi ha hagut un augment de les conductes de falta de respecte i de no igualtat de gènere. També és molt important el tractament que fan els mitjans de comunicació dels casos de violència de gènere. De vegades, donen a entendre que la dona maltractada és una víctima que no pot superar mai aquesta situació. Això és negatiu. És important explicar que hi ha dones que han pogut refer la seva vida.
 

Apliques els teus coneixements en intel·ligència emocional per ajudar les dones maltractades?
I tant! La intel·ligència emocional s’hauria d’aprendre a les escoles igual que s’aprenen les matemàtiques i les llengües. Ens ajuda a estar bé, ser feliços, saber-nos relacionar amb els altres i aconseguir els nostres objectius. Tenir una bona relació amb el teu cos i escoltar el que ens diu ens ajuda a estar bé. He treballat molt fent teràpies corporals amb les dones que han patit violència masclista i les ajuda molt a retrobar-se amb elles mateixes i l’entorn.
 

Què significa per a tu el grup de Facebook ‘Tu no eres de Montcada si…’?
M’encanta (riu). Sóc l’esvalotadora del grup perquè organitzo les trobades. Ja n’hem fet unes 3 o 4 des que es va fundar, ara fa poc més d’un any. Per a mi, ha estat un gran descobriment. El grup té la virtut d’unir molta gent –ja som més de 4.000 seguidors!– al voltant d’un sentiment de poble, tot i ser un municipi molt disgregat amb poca consciència de poble.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: