Parlem de: jornades per la diversitat educativa- BLOCS SIVIS- suma't mir- N-150- HOSPITAL- Laura Campos- Pau Montfort- sin teta hay paraíso- incendi N-150- Ramon Bueno-

‘El ball de competició no és útil com a teràpia de parella’

Rodrigo Luna (Belalcázar, 1949) es va haver de jubilar quan tenia 56 anys a causa d’una malaltia ocular que li va provocar la pèrdua de la visió d’un ull. Els metges li van recomanar que fes esport per sortir d’una depressió i juntament amb la seva dona, Pilar Ferrer (Montcada i Reixac, 1949), va començar a rebre classes per competir al món del Ball Retro (Vals, Tango i Pasdoble). Vuit anys després del seu debut, formen una de les millors parelles del món dins de la categoria de més de 60 anys. Han estat diverses vegades campions de Catalunya, d’Espanya i d’Europa i el seu següent repte és arribar a ser els millors del món en una especialitat esportiva molt exigent que no entén d’edats i que requereix moltes hores de dedicació. La seva afició s’ha convertit en una forma de vida que, tot i algunes picabaralles pròpies de la tensió competitiva, els permet viatjar i, a més, els ajuda a mantenir-se en actiu i a millorar el seu estat de salut.

Curiosament, es van conèixer en una sala de ball…
Rodrigo: Sí, al Dragón Rojo, a Cerdanyola, ciutat a la que jo m’havia traslladat des de Còrdova. Era el 1973. Ens vam casar dos anys més tard i em vaig venir a viure a Montcada, a la casa on va néixer Pilar.
Com van entrar al Ball Retro?
Pilar: Sempre m’ha agradat fer esport. Quan em vaig casar, vaig deixar la feina per cuidar les meves dues filles i, a partir dels 33 anys, em vaig aficionar a jugar a bàsquet i a córrer, quan el running encara no estava de moda. He acabat 13 vegades la Marxa a Peu a Montserrat i, habitualment, era la primera dona a arribar perquè sempre he estat molt competitiva.
R: Jo no tenia temps per fer esport perquè treballava moltes hores, però tot va canviar quan em vaig jubilar als 56 anys. Vaig sofrir un despreniment de retina i em van operar cinc vegades, incloent un trasplantament de còrnia. Al final, vaig perdre la visió d’un ull. Tot això em va generar una depressió i els metges em van recomanar que fes esport. 
I no van trigar a competir.
P: Ho vam fer per primera vegada amb 58 anys i només set mesos després d’haver iniciat les classes, des de zero, a l’escola Va de Ball de Sabadell, amb els nostres professors, Jonathan Espinosa i Raquel Del Toro. La primera competició va ser a Olesa. Encara no teníem la tècnica apresa i jo em vaig prendre cinc pastilles per calmar els nervis! 
Quan van donar el salt per tenir ara un nivell tan alt?
R: Al principi, competíem contra parelles més joves i no guanyàvem gaire. Així vam estar dos anys fins que vam passar a la categoria de més de 60 anys. A partir d’aquí, ja vam començar a arrasar. Tothom coincideix que Pilar, ara mateix, és la número 1 d’Espanya de la seva edat. Jo sóc el número 3. A mi em costa més. Tinc el problema de la visió i mai he tingut ritme per a la música. Ella té un do. De cada mil, en surt una.
Han estat diverses vegades campions d’Espanya i d’Europa i ara són subcampions del món. Quins reptes tenen?
P: Hem de millorar en el vals. En el pasdoble i el tango no tenim rivals, però el vals, tècnicament, és molt complicat. A l’últim campionat del món vaig tenir un pinçament a l’esquena en el pitjor moment, però intentarem guanyar-lo el proper any. Sóc molt competitiva.
P: Jo no ho sóc tant. Sóc més mandrós. Puc passar-me hores al sofà, davant de la tele, però el ball m’anima a sortir de casa i veure món. 
Tenen tres néts. Com combinen aquest esport amb fer d’avis?
P: Una de les nostres filles viu a Águilas, on tenim una casa des de fa 25 anys. Ens passem l’any entre els dos municipis. Ho portem bé. Entrenem tres hores a la setmana i podem treure temps per a tot. 
A Águilas entrenen en solitari?
R: Sí, ho hem de fer perquè el ball s’ha d’anar entrenant per millorar i no perdre tot el que has après. Quan entrenem sols, és quan més ens barallem a l’hora de corregir-nos les errades. El ball de competició no serveix com a teràpia de parella. No coneixem cap matrimoni que faci ball i que no es baralli entrenant.
Es pot viure del Ball Retro?
R: Al principi, hi havia millors premis, però van disminuir amb la crisi. És una afició cara. Hem de pagar els viatges, la roba, el calçat, les classes de ball… A més, tampoc tens temps per fer turisme durant els viatges. 
Què els hi aporta el ball?
P: Et sents més jove. No hi ha edat quan estàs ballant. A més, coneixes molta gent. Fas moltes relacions socials, tot i que quan estàs competint, sempre vols guanyar.  
R: M’ha donat moltes satisfaccions i una motivació. Estic molt bé i ara tinc la necessitat de ballar. 
O sigui que és molt recomanable per a la gent de la seva edat, no?
R: Totalment. El meu traumatòleg tenia al seu ordinador una fotografia on sortíem ballant i ens posava com a exemple a altres pacients de la nostra edat. Sempre he patit dels genolls i ara, gràcies a què he enfortit la musculatura, em fan menys mal.
P: És un esport molt complet. Mous tot el cos i, a més, treballes el cap perquè has de memoritzar les passes. 
Seccions:
A fons
Etiquetes:
-

Deixa un comentari

Les més vistes