‘Vaig començar cantant Gloria Estefan a la dutxa’

El bàsquet d’elit semblava el seu camí professional –dels 12 als 15 anys va estar jugant al Barça–, però finalment va preferir el món de la música on va descobrir les seves dots com a compositor i cantant. Hi va arribar de forma casual arran de l’amistat amb Rubén Sierra i Ovidi Díaz, els altres dos fundadors de La Pegatina, la banda que més lluny ha portat el nom de Montcada i Reixac. Compositor autodidacta, és tan prolífic que, durant un temps, va enregistrar l’excedent de cançons amb altres músics en un projecte que va batejar com Air Canela. Aprofitant la seva formació com a periodista –estudis que va compaginar amb la seva carrera artística–, fa de prescriptor musical a Musicària, un espai de 15 minuts que grava ell mateix a casa seva i que penja al seu facebook per recomanar nous grups als seus seguidors. En plena gira mundial, espera amb il·lusió tocar per primera vegada a ciutats d’Oceania i Àfrica, els dos únics continents que la banda encara no ha trepitjat.

Com et surten les cançons? 
Michael Jackson deia que li venien de forma divina, com si estiguessin volant i, de cop i volta, n’agafava una al vol i la portava a la terra. En el meu cas, sempre acabo oblidant com neixen les cançons. De vegades, vaig pel carrer, se m’acut una idea, la gravo al mòbil, arribo a casa i, si encara m’agrada, li busco uns acords amb la guitarra i intento desenvolupar-la. També em pot passar quan estic tocant a casa, o bé al local,  durant les improvisacions amb el grup. Però, en tots els casos, la cançó definitiva és el resultat del treball en equip, amb les aportacions de tots i la intervenció d’un bon productor musical.
 
De què parlen les teves lletres?
En general, intento que no siguin gaire explícites perquè el qui les escolta faci la seva pròpia interpretació. Parlo de relacions humanes, d’històries d’amor i de les coses que passen. Quan hi ha missatge polític, tendeixo a ser més directe.
 
Tenies coneixements musicals abans de La Pegatina?
Jo només cantava a la dutxa! Vaig aprendre a entonar intentant imitar Gloria Stefan o Juan Luis Guerra.  Després, amb la pràctica, tot va venir rodat. Tampoc no sabia  tocar la guitarra, però com volia composar, vaig aprendre sol, mirant com ho feia el Rubén…Entre gira i gira, no et queda gaire temps. Una vegada vaig fer classes de pilates amb la Nina destinades a millorar la projecció de la veu.
 
Quin és el secret de 14 anys d’èxits?
Crec que un dels nostres punts forts és la capacitat d’assumir nous reptes. L’any passat vam embarcar-nos en La Gran Pegatina, un projecte que ens ha oxigenat molt. Aquest any hem col·laborat amb Laboratorio Sonoro en una activitat que mai no s’havia fet, transformar en ficcions visuals i sonores les lletres d’algunes cançons. Vam ser pioners a l’estat espanyol en tenir una web i, avui dia, molts grups ens imiten i comencen a fer stages per preparar el directe. Això ho havíem vist a altres països d’Europa, però aquí no es feia. 
 
Per quina raó?
Perquè en l’àmbit cultural i artístic estem molt per darrera d’Europa. Un dia li vaig preguntar a un holandés com s’ho feien per muntar festivals tan multitudinaris. Em va dir que ells ens portaven 40 anys d’avantatge perquè mai no van tenir una dictadura. 
 
Com us veu el públic europeu?
Sempre ens diuen que els hi hem portat el sol de Barcelona. Suposo que tenim un punt llatí que els agrada i una actitud a l’escenari més descarada i atrevida del que estan acostumats.
 
Com és el públic xinès i japonès?
Els xinesos ballen poc i es mostren tímids. Treuen el mòbil discretament per fer-te fotos i senten vergonya quan et veuen fer el boig. Els japonesos, en canvi, no paren de ballar tots a l’hora, però són extremadament pudorosos amb tot allò que té a veure amb el cos, com la suor –estan constantment eixugant-se amb tovalloletes. Un dia que feia molta calor, ens vam treure les samarretes suades a l’escenari i vam notar que passava alguna cosa entre el públic. Ningú ens havia advertit que allò causaria tant d’enrenou. Tot i que al final del festival, vam ser nomenats grup revelació.
 
Aviat complireu 15 anys de vida, que és l’edat de molts dels vostres fans.
Sí, notem un canvi generacional i això ens agrada perquè vol dir que hi ha una renovació del públic. Veiem pares i mares que acompanyen als seus fills de 12 i 13 anys als concerts i també comprovem que quan la gent passa dels 20, deixa d’anar-hi tan sovint. 
 
Quina és la teva màxima aspiració?
Arribar a ser un grup universal. No em refereixo a ser famosos, sinó a ser coneguts allà on anem a tocar i tenir amics arreu del món. Tenim pendent tocar a Las Ventas de Madrid i al Palau Sant Jordi de Barcelona. Però tot arribarà. Encara ens queda molta corda i espero  celebrar els 30 anys de La Pegatina.
Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari