“Si m’ha de passar alguna cosa, que sigui a la muntanya”

Com va arribar l’alta muntanya a la teva vida?
El meu pare m’havia parlat d’Ordesa i hi vaig anar a fer una primera ruta. Em va agradar i, l’any 2004 vaig decidir estudiar al CAR de Sant Cugat un cicle formatiu de grau mitjà de conductor d’activitats físico-esportives al medi natural. Allà em van ensenyar a interpretar un mapa, primers auxilis, fer escalada… Va ser una primera empenta per viure més intensament l’afició per la muntanya, sense pensar en dedicar-m’hi professionalment.
I com ha anat la teva evolució en aquest món tan exigent i perillós?
Després de pujar muntanyes com el Pedraforca, al 2012 vaig fer una primera expedició llarga a Polònia. Em va encantar i des de fa uns anys preparo un parell de sortides anuals. He anat a Itàlia, als Dolomites, al Marroc i aquest 2014 ha estat intens després de pujar el Teide, el Mont Blanc i l’Ararat, a Turquia.
El proper repte, a principi de 2015, serà l’Aconcagua. Per què aquesta muntanya?
Sempre m’han impressionat els Andes. M’atrau la idea d’anar a Amèrica i es tracta d’una muntanya molt segura, ja que hi ha un servei de rescat per si tens cap problema. A més, l’Aconcagua està a l’Argentina i entendre l’idioma ho fa tot més fàcil.
El gran perill del gegant d’Amèrica és l’altitud, no?
Sí, és la gran amenaça. No és un cim gaire complicat, però el gran problema és el canvi d’altura. A més, és una expedició d’un parell de setmanes i es poden produir canvis sobtats a la climatologia.
Com es prepara una expedició d’aquesta magnitud?
M’he estat entrenant des de l’estiu. Vaig a córrer dos o tres cops a la setmana i intento fer sortides als Pirineus per tocar neu i caminar en alçada. La veritat és que porto anys cuidant-me i tampoc haig de fer un entrenament específic ni intensiu.
I com viu el teu entorn familiar la teva afició?
Fa un parell d’anys que no tinc parella i prefereixo continuar així perquè vull estar un temps viatjant pel món pujant muntanyes. La meva mare sí que ho passa malament… Ja patia quan era petit i em veia pujar als arbres! Tot i aquest patiment, em dóna suport i jo sempre li dic que si m’ha de passar alguna cosa, que sigui allà on m’agrada, a la muntanya.  
Com afrontes les despeses i d’on treus el temps per a aquesta afició?
La gent creu que tinc moltes vacances, però la meva sort és que treballo en una empresa que em dóna flexibilitat per agafar-me els dies de festa. Tot el meu temps lliure és per a la muntanya. No és una activitat barata, però hi ha opcions per no haver de pagar massa si t’organitzes el viatge. A més, tenim muntanyes relativament a prop.
És cert que la muntanya enganxa?
Sí. Vius experiències úniques. De moment, he tingut sort i tot el que m’he proposat, m’ha sortit bé. Les sensacions són tan fortes que un cop que has tornat, ja estàs pensant en una propera expedició. El món és molt gran i hi ha moltes muntanyes per  pujar. M’agraden molt les persones i a la muntanya coneixes molta gent bona. Part dels millors amics que tinc els he conegut allà.
Has viscut algun moment perillós?
De moment, no he tingut experiències negatives i suposo que quan tingui la primera, veuré quin és el meu límit. L’expedició que vam fer a l’estiu al Mont Blanc va ser força exigent. En moments puntuals, em vaig arribar a preguntar què feia allà, assumint tant risc per pujar a un cim.
El teu gran repte per al futur?
No estic obsessionat amb el fet d’augmentar la dificultat dels meus reptes, però és obvi que un dels meus objectius és l’Everest. Sóc jove, estic en un bon moment físic i, si vull anar a l’Himàlaia, ho hauré de fer en tres o quatre anys. Això sí, necessitaré més dies i trobar patrocinadors perquè és molt més car.
Ja penses que faràs quan tornis de l’Aconcangua?
Al juliol, marxaré a l’Iran per intentar pujar al volcà més gran d’Àsia, el Damavand. Serà una expedició amb amics perquè la idea és aprofitar el viatge per fer turisme en un país que em sembla apassionant.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: