Parlem de: SANT JORDI- BIOINFORMÀTICA- SARA BANAL- ESCOLA ESPECIAL- NIL CASAJUANA- CEVOS- BLOCS SIVIS- PAU MATEU- CH LA SALLE- SERVEI LOCAL DE CATALÀ-

‘Intento tractar el malalt tal com jo voldria ser tractada’

Una vida a Urgències. Fa prop de 40 anys que Lola Belmonte exerceix com a infermera a l’Hospital Clínic de Barcelona. A poc més de dos mesos per a la seva jubilació, aquesta veïna de Terra Nostra ha sortit de l’anonimat gràcies a la participació a ‘Emergències’, un nou programa de TV3 que mostra sense embuts com és el dia a dia dels professionals que treballen a serveis on es gestionen urgències, com ara bombers, infermeres, metges o agents dels Mossos d’Esquadra. “Quan em van oferir participar-hi, l’única condició que vaig posar és que no modificaria la manera d’actuar ni de fer la meva feina”, explica Belmonte. Aquesta naturalitat ja va quedar ben reflectida en el primer capítol de l’espai, que es va començar a emetre el 18 de setembre, i en què Lola va haver d’atendre un pacient rondinaire que va passar de la tibantor inicial a gairebé una proposta de cita. Per a ella, gestionar el malestar dels pacients és una rutina habitual: “Quan algú arriba a Urgències és normal que no estigui d’humor; es troba malament i el que vol és ser atès el més ràpid possible”.

Lola Belmonte exerceix d'infermera al Clínic des de fa 38 anys
Laura Grau

Quan fa que treballa a Urgències de l’Hospital Clínic?
Uf! Molts anys! Vaig fer els estudis universitaris al Clínic i ja m’hi vaig quedar. Primer, fent pràctiques i després, amb contracte laboral. Al principi estava a planta, però aviat vaig passar a Urgències. Ara estic al nivell 2.

Això què vol dir?
A l’Hospital tenim Urgències dividides en 5 nivells pel grau de gravetat de cada patologia. L’1 és el més greu, on arriben els malalts amb aturades cardíaques o en estat crític.

I el nivell 2?
També es considera de gravetat extrema, però un punt per sota. Els pacients estan monitoritzats i cada infermera tenim al nostre càrrec quatre malalts.

Quina relació hi sol establir?
Jo intento tractar-los com m’agradaria que em tractessin a mi. Procuro no oblidar aquesta màxima i entenc perfectament que puguin estar neguitosos i de mal humor. Si és així, miro de rebaixar la tensió i ajudar-los a estar el més a gust possible, malgrat les circumstàmcies. I aquest és el tracte que també dispenso als familiars.

És obvi que el seu dia a dia no és fàcil. Ha de conviure amb malalties greus i, fins i tot, amb la mort.
Això forma part de la professió i ho accepto com a tal. A més, personalment crec que la mort s’ha de tractar amb naturalitat, especialment si el pacient és una persona gran. Estic en contra d’allargar la vida innecessàriament. En determinats moments, el pacient el que necessita no és connectar-se a una màquina, sinó una habitació individual on poder expirar en pau envoltat de la seva família. Quan t’afecta emocionalment és quan veus morir algú a qui, per edat, no li toca o quan saps que el diagnòstic del pacient és fatal. 

I què és el que li fa estimar la seva professió?
Veure que, si tot va bé, en poc temps i gràcies a les atencions que rep, el malalt pot estabilitzar la seva situació i començar a recuperar-se.

Creu que la tasca de la infermera està prou valorada o els mèrits només són per als metges?
Malauradament penso que la nostra professió està socialment poc valorada i també mal pagada, tenint en compte la responsabilitat que assumim i el fet que també treballem en dies festius.

Com ha evolucionat la sanitat pública durant els anys que porta exercint la seva professió?
Per a mi, hi ha hagut una involució. Prima més la tecnologia que el malalt. Això, com a mínim és el que he viscut al Clínic, un centre que és capdavanter en investigació però on sovint s’oblida que el primer ha de ser el malalt i no la patologia.  

I quina afectació han tingut les retallades pressupostàries en la qualitat del servei?
Ens hem hagut d’adaptar i reinventar per fer un bon aprofitament dels recursos. De tota manera, penso que els hospitals públics, en general, continuen estan ben dotats i garanteixen una bona atenció.

Millor que la dels privats?
I tant! La majoria dels metges que a la tarda estan a la privada, al matí treballen a la sanitat pública. A més, quan hi ha un cas greu, els pacients acaben derivats a un centre públic. I el que em sembla un despropòsit és el que passa al Clínic on, tot i ser un hospital públic, hi ha una part –Barna Clínic– que és privada.

Parli’ns de la seva participació al programa ‘Emergències’.
Ha estat una experiència molt agradable. L’equip de gravació ha respectat en tot moment la nostra feina i, sobretot, ha estat molt curós amb els malalts i els seus familiars. El programa mostra de manera fidedigna com és el dia a dia a les urgències on treballo, sense filtre ni maquillatge de cap mena.

Seccions:
A fons
Etiquetes:

Deixa un comentari

Les més vistes