SOCIETAT
ENTREVISTES
MARGARIDA GARCÍA, FILLA D'UNA VÍCTIMA DEL FRANQUISME

'És molt important reparar la dignitat de les víctimes'

Memòria històrica. Margarida García és la filla petita d’una família de Mas Rampinyo que va perdre el pare, Federico García Blàzquez, durant la dictadura franquista. Arran d’un reportatge sobre testimonis de la Guerra Civil elaborat per Montcada Comunicació al 2014, Margarida va descobrir que el seu pare va ser afusellat al Camp de la Bota l’any 1943 i enterrat al Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc. El van condemnar a mort en un consell de guerra per procediment sumaríssim, sense complir cap de les garanties pròpies d’un Estat de dret. La seva filla ha iniciat ara els tràmits per reparar la memòria del seu pare, després que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat el passat mes de juny la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que anul·la els procediments judicials militars celebrats entre el 1938 i el 1978.
03/11/2017 - Sílvia Alquézar
Què significa per als familiars de les víctimes del franquisme poder reparar la seva memòria?
Per a nosaltres és molt important. És una manera de restablir l’honor i la dignitat d’unes persones que van ser empresonades per les seves idees polítiques i que, a més, no van tenir un judici amb garanties. Al meu pare se’l van endur de casa quan jo només tenia un any, al març de 1939. La meva mare i els meus germans, per protegir-me i per por a més represàlies, mai em van explicar res. Primer el van portar a la presó de Sabadell, on va estar fins al 8 de març del 1943 i, després, el van traslladar a La Model de Barcelona. Un dia, quan la meva mare el va anar a veure, li van dir que ja no hi era. Hem estat dècades sense saber res d’ell. Fa uns tres anys, quan Montcada Comunicació va fer un reportatge sobre el conflicte bèl·lic al municipi, em vaig assabentar que al meu pare el van afusellar al Camp de la Bota i després el van enterrar a la fossa comuna del Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc. La filla d’una germana meva que viu a Madrid, interessada per la història de l’avi, ha recuperat tota la documentació relacionada amb l’empresonament i el judici. Fa unes setmanes hem iniciat els tràmits perquè es declari nul el seu judici i es repari la seva memòria.  
 
Quins records té del seu pare?
Molt pocs. No recordo la seva cara. Sé com era per una foto que teníem a casa. Sí que recordo, com si fos ahir, que un dia vaig anar amb la meva mare a visitar-lo a la presó Model. Estava en una cel·la amb un altre home, que la seva família també havia anat a visitar, i vaig estar jugant amb la seva filla. El meu pare em va agafar a coll i vam mirar per una finestra que donava a un pati interior, on hi havia molts homes, moltíssims! Em va dir que estaven prenen el sol. Jo era una nena molt petita i no entenia res del que estava passant. Ara me n’adono de la situació tan dura i trista que van viure els meus pares. Una història terrible.
 
Ara que la Model ha tancat, ha volgut anar a visitar la presó on el seu pare va passar els últims dies de la seva vida.
Sí, volia veure la cel·la on va estar, però no he aconseguit trobar-la. Un dels guies de l’exposició em va portar fins a la galeria on estaven els condemnats a mort, però està tot molt canviat, almenys segons el que jo recordo. Ell estava a dalt, al tercer o quart pis i, a la cel·la, hi havia dos llits; ara n’hi ha lliteres. 
 
Què va sentir quan va travessar les reixes de la presó?
Se’m va gelar la sang. Vaig sentir una pena molt gran. Si hagués estat sola, hauria començat a plorar. Després de la visita, em vaig quedar més tranquil·la. Em sento millor.
 
Com va ser la seva infantesa?
Els meus germans em van fer de pare i, juntament amb la mare, van treballar molt dur per tirar endavant la família. La mare anava a recollir llenya al bosc i tornava esgotada. No vaig passar gana ni em va faltar de res perquè, en ser la petita, em van mimar molt. Vaig tenir la necessitat de saber qui era el meu pare després de ser mare. No he volgut plorar davant de la meva família perquè ells no tenen cap culpa, però tinc un nus a dins que, de vegades, m’ofega. Com més gran em faig, més trobo a faltar el meu pare. Cada vegada que me’n vaig a dormir, li faig un petó a la foto. Era molt guapo! 
 
Ha viscut amb rancúnia per aquest motiu?
No. La meva mare i els meus germans em van amagar la història del meu pare perquè van patir moltíssim i no volien recordar. Tenien molta por i era una manera de protegir-me. A Mas Rampinyo hem estat una família estimada i mai li he desitjat mal a ningú. No és bo viure amb odi. 
667 visites
Margarida García és una veïna de Mas Rampinyo que vol reparar la memòria del seu pare, afusellat durant el franquisme
Margarida García és una veïna de Mas Rampinyo que vol reparar la memòria del seu pare, afusellat durant el franquisme.
Foto: Raül Rivas

Publicitat

MARGARIDA GARCÍA, filla d'una víctima del franquisme
HÈCTOR MUÑOZ, ballarí i coreògraf
Josep Quirós, jugador juvenil del BM Granollers
Climent Sensada, actor i director teatral
JOAN MENGUAL, SUPERVISOR D'AMBULÀNCIES
ESTEBAN COHN-VOSSEN, expropietari de l'antiga cerveseria
COMUNICA'T
Contacta amb nosaltres al telèfon
(+34) 935 726 474
o envia'ns un correu electrònic a som@laveu.cat
MAPA WEB
PARTICIPA

Aquesta web utilitza galetes (cookies) pròpies i de tercers per oferir una millor navegació. Al navegar-hi l'usuari accepta l'ús que fem de les galetes (cookies). L'usuari pot evitar la generació de galetes (cookies) i eliminar-les mitjançant les opcions del seu navegador. Bloquejar les galetes (cookies) pot implicar que alguns dels serveis i opcions d'aquesta web no funcionin correctament.