SOCIETAT
ENTREVISTES
GEMMA VILAGUT, ANALISTA ESTADÍSTICA

'La depressió és un dels trastorns més invalidants'

Llicenciada en Ciències i Tècniques Estadístiques, va fer el doctorat al departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Treballa com a analista estadística i investigadora de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). Amb 42 anys d’edat, ha participat en diferents estudis sobre el desenvolupament i la prevalença de les malalties en la població, entre els quals destaca un treball d’àmbit internacional liderat per la Universitat de Harvard per avaluar la proporció de persones afectades per trastorns mentals i els factors de risc associats. Actualment està immersa en un altre estudi sobre la freqüència i la predicció dels intents de suïcidi a Catalunya a partir de les dades del protocol ‘Codi Risc Suïcidi’ del CatSalut. Les conclusions de treballs com aquests són utilitzats a l’hora de definir polítiques de salut pública.
13/04/2018 - Laura Grau

Què la va fer decidir per estudiar Ciències Estadístiques?
Sempre em van agradar les matemàtiques, però no em vaig atrevir i vaig optar per aquests estudis, més aplicats, on les mates també tenen molt de pes. En acabar, vaig trobar feina de seguida. De fet, actualment és una de les professions amb més sortida laboral, no només per treballar en l’àmbit de l’epidemiologia –com és el meu cas–, sinó també en sectors com la indústria farmacèutica, la investigació de mercats o la banca.
Quin és l’estudi més ambiciós en què ha participat?
Un d’àmbit internacional sobre la prevalença dels trastorns mentals més comuns, com l’ansietat i la depressió, i els factors que hi estan associats, com les adversitats en la infància, els antecedents familiars i diferents variables sociodemogràfiques. També es valorava el grau d’impacte que suposa per als malalts.
Quines van ser les principals conclusions?
Doncs que la depressió és un dels trastorns més invalidants en la vida diària. En el cas de l’estat espanyol, el 20% de la població ha patit algun trastorn mental en algun moment de la seva vida i, la majoria, no arriba a demanar mai ajuda. La causa  l’hem de buscar principalment en l’estigma social que arrosseguen aquest tipus de malalties.
Quin mètode de treball se segueix?
Normalment treballem a partir de les dades obtingudes mitjançant entrevistes realitzades entre una mostra de la població. Jo no participo en la recollida de dades, sinó que la planifico i n’analitzo els resultats amb mètodes adequats per poder inferir conclusions que siguin extrapolables a la població en general. Un altra part de la meva feina és desenvolupar i adaptar els qüestionaris existents per tal que els resultats siguin fiables i vàlids.
Com són aquests qüestionaris?
Recullen l’estat de salut auto­percebuda pel propi individu en relació a la malaltia. És a dir, com se sent durant el tractament o després de superar l’afecció.
Per què es mesura aquest valor?
En una societat on predominen els malalts crònics, no només es valora que el tractament redueixi la mortalitat, sinó cada vegada més que el pacient tingui una millor qualitat de vida. Un exemple: davant de dos possibles tractaments contra el càncer de pròstata d’eficàcia similar, s’ha de tenir en compte com viu el pacient els efectes secundaris, ja que en alguns casos poden afectar negativament el seu estat emocional o provocar símptomes físics (com el dolor), que s’han de descriure subjectivament. 
En quin projecte treballa ara?
En un projecte vinculat al protocol ‘Codi risc suïcidi’, que el CatSalut va instaurar als hospitals de Catalunya al 2014. Aquest programa identifica les persones que han fet una temp­tativa de suïcidi i en fa un seguiment i una atenció sanitària proactius. L’objectiu és reduir la incidència d’aquest fenomen que l’any 2016 va suposar la mort de 510 persones, xifra que representa el 14% dels suïcidis a l’estat espanyol, que van superar els 3.000.
La ciència encara és un àmbit eminentment masculí?
En la recerca mèdica estem en minoria, però aquesta desigualtat es va reduint amb el temps. Segons l’últim cens del PRBB, les dones científiques suposen el 47% de la plantilla, percentatge que baixa al 41% quan parlem de les que lideren grups d’investigació. Així que encara queda camí per recórrer.
Li agrada la seva feina?
Sí perquè em permet treballar amb equips multidisciplinars on sempre aprenc molt. Si alguna importància té el que faig és que les conclusions dels estudis puguin servir per definir polítiques de salut pública eficients.

 

657 visites
Gemma Vilagut, a l'Institut Hospital del Mar d'Investigacions Mèdiques (IMIM)
Gemma Vilagut, a l'Institut Hospital del Mar d'Investigacions Mèdiques (IMIM).
Foto: Itxaso Alayo

Publicitat

JESÚS CLARAMÓN, coordinador de Montcada Aqua
ANDREA M. AGUDELO, dona transgènere
LAURENT COHEN, activista jueu per la pau a Palestina
MIREIA SEUBA, coach d'aprimament
JOSÉ ANTONIO MARTÍN, voluntari de Càritas Montcada
MOHAMED LAMIN I MIREIA SANZ, vacances en pau
SERGIO GONZÁLEZ, jugador de futbol sala
ESTHER GERBOLÉS, tècnica de laboratori de recerca
MARGARIDA GARCÍA, filla d'una víctima del franquisme
COMUNICA'T
Contacta amb nosaltres al telèfon
(+34) 935 726 474
o envia'ns un correu electrònic a som@laveu.cat
PARTICIPA

Aquesta web utilitza galetes (cookies) pròpies i de tercers per oferir una millor navegació. Al navegar-hi l'usuari accepta l'ús que fem de les galetes (cookies). L'usuari pot evitar la generació de galetes (cookies) i eliminar-les mitjançant les opcions del seu navegador. Bloquejar les galetes (cookies) pot implicar que alguns dels serveis i opcions d'aquesta web no funcionin correctament.