Parlem de: SANT JORDI- ESCOLA ESPECIAL- NIL CASAJUANA- CEVOS- BLOCS SIVIS- CH LA SALLE- PAU MATEU- BIOINFORMÀTICA- SERVEI LOCAL DE CATALÀ- SARA BANAL-

‘Marxo del club orgullós i amb el cap ben alt’

Modesto Sanchís, veí de Can Sant Joan, va tenir de jove la vocació de ser militar, però al final es va decantar per una vida més convencional. Fa 15 anys va patir un greu accident laboral a l’empresa d’automoció on treballava i va quedar incapacitat per a la vida laboral, fet que li va permetre dedicar-se plenament al món del futbol local. ‘Tato’, com és conegut popularment, va iniciar la seva vinculació amb l’esport a través de l’EF Montcada fins que li va arribar una proposta per col·laborar amb el CD Montcada. La marxa d’Antonio Alcalá, primer, i Emilio Artés, després, el va portar fins a la presidència quan el club verd vivia una delicada situació econòmica. Gairebé una dècada després, Sanchís ha anunciat, als 52 anys, que no optarà a la reelecció per motius personals i de salut. Enrere deixa una gestió passional que no ha deixat ningú indiferent, ni seguidors, ni detractors.

Modesto Sanchís, president del CD Montcada
Rafa Jiménez
Abans d’entrar a la seva junta directiva, era seguidor del CD Montcada?
No, jo sóc de Can Sant Joan i era aficionat de l’Atlètic San Joan, de fet vaig arribar a ser-ne soci. Arran d’un accident laboral, ara fa 15 anys, vaig haver de deixar de treballar i, com tenia temps lliure, dos anys més tard em van proposar gestionar la pàgina web de l’Escola de Futbol. Aleshores el CD Montcada també em va demanar col·laboració i, poc a poc, em vaig implicar més, seguint el primer equip i fent tasques de comunicació. 
La seva implicació va anar a més quan Antonio Alcalá va deixar la presidència, veritat?
Sí, vaig passar a ser president d’una junta gestora i l’Ajuntament em va encarregar rebaixar els salaris de l’equip, que jugava a Primera Catalana. La situació econòmica era insostenible i s’havien de fer retallades.  
El relleu el va assumir Emilio Artés.
No va arribar a estar ni una temporada sencera al càrrec. Jo era el vicepresident i l’Ajuntament em va animar a agafar les regnes del club, tot i que vaig demanar suport institucional, ja que hi havia un deute de 130.000 euros. El govern d’aquella època em va prometre la seva ajuda i jo vaig acceptar. Amb el temps, però, es va demostrar que m’havia enganyat.
En quin sentit? 
Em van agafar com un conillet d’Índies. Em van voler culpabilitzar de tot el deute que el club havia acumulat basant-se en una auditoria falsa. Al final, es va demostrar que jo no havia fet res, però el govern ja m’havia posat la creu. Per sort, el deute es va poder eixugar gràcies a una ajuda provinent l’Ecoparc en forma de subvenció municipal, però va arribar un moment en què aquest ajut es va acabar.
Per quin motiu? 
Casualment, va ser quan el club va decidir recuperar el seu futbol formatiu. Perdre la subvenció de l’Ecoparc va ser un cop molt dur. En aquell moment, vam veure clar que no mantindríem el nostre lloc a Primera Catalana perquè no podíem pagar els jugadors. Sempre he pensat que hauria d’haver marxat, però no ho vaig fer per evitar la desaparició del club. 
I en només dos anys, l’equip va passar de Primera a Tercera Catalana.
Aquest ha estat el pitjor moment que he viscut com a president del CD Montcada. El primer descens estava assumit per temes econòmics, però el segon, que va ser seguit, va ser molt més dur. També em va afectar tot el que va passar amb el planter. Va ser molt dur veure com, per anar en contra meva, es va voler perjudicar uns nens que només volien jugar a futbol. 
Recorda algun bon moment?
L’ascens del juvenil, que va passar de Segona a Preferent; la creació del sènior B, que va pujar a Tercera, i l’últim ascens del primer equip a Segona. També em quedo amb els bons moments viscuts amb companys de la junta com Manuel Quintanar, Manuel Vidomines o Ramon Castillo. 
Quin balanç fa del seu mandat? 
Si miro enrere, no tornaria a assumir la presidència perquè m’han posat moltes pedres al meu camí. Tot i els problemes, marxo orgullós i amb el cap ben alt. M’he deixat la vida per aquest club i això ha afectat la meva família. He comès errors, però he fet tot el que he pogut en un món, el del futbol, que genera moltes despeses. 
Fins i tot la seva salut s’ha vist afectada durant tot aques temps.  
Ja havia decidit no optar a la reelecció al final d’aquest mandat. M’havia estancat, havia perdut motivació. A més, des de novembre estic passant per un problema de salut i els metges m’han aconsellat que deixi el càrrec perquè em fa més mal que bé.
D’aquí a cinc anys, el club celebrarà el seu centenari. Què li desitja?
Continuaré sent soci i el millor que li pot passar és que arribi un president que li aporti l’estabilitat que jo no li he pogut donar. També és important no obsessionar-se amb les categories. La història centenària del CD Montcada es mantindrà, jugui on jugui.  
Seccions:
A fons
Etiquetes:
-

Deixa un comentari

Les més vistes