Parlem de: BLOCS SIVIS- jornades per la diversitat educativa- suma't mir- N-150- HOSPITAL- DESBALLESTAMENT- SOLIDARITAT- ciència- CH LA SALLE- RAMADÀ-

‘Mai m’havia imaginat jugar a un nivell tan alt’

El somni americà. Paula Orenes va fer una gran aposta fa dos anys quan, tenint només 17, no li va fer por marxar per primer cop de casa per anar als Estats Units a estudiar la carrera d’Enginyeria Biomèdica i jugar a bàsquet. Després d’haver fet temporades molt bones com a cadet i júnior al Sant Adrià, club amb el que va debutar a Segona Divisió, la montcadenca va aterrar a la ciutat de Casper, un exemple de l’Amèrica més profunda, envoltada de muntanyes i neu. Sense distraccions i dedicada en cos i ànima als estudis i al bàsquet, aquesta temporada s’ha proclamat amb el seu equip, les Thunderbirds, campiona de la seva conferència i ha disputat la fase nacional de la Segona Divisió Universitària. El seu bon rendiment esportiu i acadèmic li han permès donar el salt a la Universitat de Florida, a Miami, on podrà acabar els estudis i jugarà a Primera, només una categoria per sota de la NBA femenina.

Paula Orenes, jugadora de bàsquet
Rafa Jiménez
Com vas iniciar-te en el bàsquet?
El meu pare va ser jugador del CB Montcada i diuen que, abans de tenir quatre anys, jo ja botava la pilota i tirava a cistella. També feia tennis, però a l’hora d’escollir em vaig quedar amb el bàsquet, perquè és un esport d’equip que et dona més satisfaccions. 
Estaves jugant al Sant Adrià, un dels clubs referents del basquet femení català, quan et va sorgir la possibilitat de marxar als Estats Units. Com va anar tot aquest procés?
Jo pensava que havies de ser molt bona per anar a jugar i estudiar als EUA, però em va arribar la proposta per fer les proves d’accés, a nivell acadèmic, i les vaig superar. Em van fer un vídeo resum amb les meves millors jugades i finalment em van proposar anar a la Junior College de Casper (Wyoming) per jugar amb el seu equip, les Thunderbirds. 
I què et vas trobar a Casper?
No sabia on estava aquesta ciutat i mai n’havia sentit a parlar. Les condicions de vida allà són complicades perquè hi ha un clima molt dur –neva sovint i hem arribat a estar a 30 graus sota zero. Al principi em costava respirar perquè vius a molta alçada. És una ciutat petita, rodejada de muntanyes, i amb poques coses a fer, només estudiar i jugar a bàsquet. 
Era la primera vegada que sorties de casa. Quines dificultats vas haver de superar?
Sobretot, l’idioma. Havia fet alguns cursos d’estiu a Anglaterra, però fins que no vius a l’estranger no t’adones de quin nivell tens. No entenia res i, per sort, vaig tenir el suport de dues noies catalanes que jugaven amb mi i de la meva companya d’habitació, que era d’origen mexicà i m’ajudava a les classes.
Et vas penedir en algun moment d’haver marxat?
De tant en tant pensava, què fas aquí envoltada de vaques? Sobretot, quan mirava a les xarxes socials com les meves amigues d’aquí sortien de festa. Jo només em dedicava a estudiar, fent-ho compatible amb els entrenaments, que eren diaris i, de vegades, amb dues sessions, i els llargs viatges en autobús per jugar el partits. Em preguntava, paga la pena? 
I quina és la resposta?
Que sí, perquè he evolucionat molt en el meu joc. Per primera vegada en una dècada, les Thunderbirds van ser campiones estatals i van disputar les finals nacionals a Texas. Aquest èxit, i un cop havia complert els dos anys d’estudis a Casper, em va permetre tenir més opcions per poder escollir una bona universitat per acabar la carrera i continuar jugant a bàsquet. 
Per què has escollit marxar a la Universitat de Florida, a Miami?
També tenia l’opció d’anar a Dakota del Nord, però marxo a Miami perquè està més a prop de casa, i això permetrà que els viatges, que és l’únic que la universitat no em paga, siguin més econòmics per a la meva família. També ha influït la qüestió acadèmica, ja que la Universitat de Florida és un referent al món de l’enginyeria. El bàsquet era secundari, en cap moment vaig mirar si havien guanyat molt o pocs partits els anys previs.
I a més, jugaràs a la Primera Divisió Universitària, una categoria per sota de la WNBA, la NBA femenina. 
Si, és molt fort. Jo mai m’hauria imaginat jugar a aquest nivell, però és que gràcies als entrenaments i a les instal·lacions que tenen a Casper he millorat molt. No té res a veure com jugo ara a com ho feia fa dos anys.
Somnies amb arribar a la WNBA?
No ho descarto, però és molt difícil. La meva prioritat és acabar la carrera i després buscar feina. Arribar a la NBA és secundari. Tot dependrà del rendiment que tingui en aquestes dues temporades, per això tornaré als EUA a mitjans de juny per començar ja amb els estudis i els entrenaments perquè el nivell d’exigència serà molt alt. El que tinc clar és que, si haig de tornar a Europa, voldré continuar jugant a bàsquet i no m’importaria provar en algun altre país.
Seccions:
A fons
Etiquetes:
-

Deixa un comentari

Les més vistes