‘M’agrada superar-me, no vull ser inferior a ningú’

A l’edat de sis anys, Marc Sala va rebre un diagnòstic mèdic que li va canviar completament la vida. Un osteosarcoma –càncer d’os– el va obligar a fer un tractament de quimioteràpia durant un any i li va provocar l’amputació de la cama esquerra. Un cop superada la malaltia, va haver d’aprendre a caminar amb una pròtesi. Amb l’objectiu de millorar la seva fortalesa i evitar problemes a l’esquena, va començar a fer natació, un esport que, amb el temps, va deixar de ser una teràpia per convertir-se en la seva gran passió. Entrena quatre vegades a la setmana a la Fundació Adapta2 i, als seus 17 anys, continua progressant als campionats de Catalunya i d’Espanya per a discapacitats amb l’objectiu d’anar rebaixant els seus temps i aspirar a poder disputar, algun dia, uns Jocs Paralímpics.

Marc Sala, a la piscina de Montcada Aqua
Rafa Jiménez
Què recordes del moment en què vas perdre la teva cama?
Me’n recordo d’algunes coses, però no moltes. No sabia què m’estava passant perquè era molt petit. Van ser uns moments molt durs.  
I de l’adaptació a la teva pròtesi?
Me la van posar dos mesos després de l’operació perquè m’anés adaptant. També va ser molt dur perquè em provocava, i encara ho continua fent, moltes lesions a la pell. En l’època de creixement, t’han d’anar canviant el sistema d’ancoratge i t’has  de tornar a adaptar. Hi ha èpoques en   què no me la puc posar i vaig amb la cadira de rodes. 
És molt complicat viure amb una sola cama?
El món no està adaptat per a la gent que tenim una discapacitat. Es fan moltes accions de cara a la galeria, però la realitat del dia a dia és complicada i no tot és accesible. A més, hi ha esports, com ara el futbol, que m’agradaven molt i que ara no practico perquè no puc córrer.
Com vas fer la teva entrada al món de la natació?
Quan estava ingressat a l’hospital de Sant Joan de Déu, vaig rebre la visita de Bertrand de Five, que va ser campió paralímpic de natació als anys 70 i que es dedica a difondre aquest esport entre la gent discapacitada. Als 7 anys, vaig entrar al club Sant Rafael i, un cop va desaparèixer, vaig passar a la Fundació Adapta2, que també dirigeix de Five. 
I com és el teu dia a dia?
Als matins, estudio un cicle formatiu d’informàtica a l’institut de La Ferreria i entreno quatre vegades a la setmana a Barcelona, a les instal·lacions d’Adapta2. El problema és que només vivim del sou del meu pare i no rebem cap ajuda econòmica ja que estem empadronats a Montcada. 
Vius al barri de Can Sant Joan. T’agradaria poder entrenar a Montcada Aqua?
Aquesta és una possibilitat que es va estudiar en el seu moment, però no és possible perquè aquí no hi ha monitors que estiguin especialitzats per entrenar amb gent discapacitada.
Què t’ha aportat la natació?
M’ha enfortit per poder portar una pròtesi que pesa molt i, a més, m’ajuda amb els problemes d’esquena que patim els que hem perdut una extremitat. Gràcies a la natació, tinc menys dolor. 
Quan vas veure que podies donar el pas per passar a competir?
La natació em va enganxar ràpid. M’agrada superar-me, no vull ser inferior a ningú. Quan els meus entrenadors van veure que tenia possibilitats, em vaig engrescar per entrar al món de la competició i aquí segueixo, des de la categoria promesa i fins ara, que ja sóc juvenil.
Has guanyat diverses medalles als Campionats d’Espanya i Catalunya. Somies amb la possibilitat de disputar uns Jocs Paralímpics?
M’agradaria, però és molt complicat. Hi ha molta competència i, cada vegada, t’exigeixen fer millors temps. A més, hi ha un problema afegit. Existeixen molts tipus de discapacitats  i a les competicions no es fa una distribució correcta de cada grau. Segons el meu parer, no és igual de complicat nedar amb una sola cama que amb tres dits menys d’una mà.
Què els hi diries a altres joves que pugin passar per una experiència com la teva?
Que facin esport perquè a mi m’ha ajudat molt. La natació em va fer més fort, em va permetre tirar endavant i va impedir que m’enfonsés. 
Què vas sentir quan vas rebre un guardó a l’última edició dels Premis Esportius?
Em va fer molta il·lusió. Tot i que, si sóc sincer, preferiria més que els meus pares poguessin rebre alguna ajuda econòmica per part de l’Ajuntament. 
Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari