‘La integració no es decreta, es construeix’

Quan va arribar a Catalunya, fa més de 25 anys, es guanyava la vida com a manter, com la majoria dels seus compatriotes senegalesos. Després de cursar un màster sobre Cooperació i Desenvolupament Sostenible durant dos anys a Madrid –treballant al matí i estudiant a la tarda–, va tornar a Barcelona, on va començar a treballar en l’àmbit d’acollida d’immigrants i refugiats. Actualment és tècnic d’acció comunitària del barri del Besòs i president de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya. La seva tasca amb els immigrants el va fer mereixedor de la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona el 2018. També ha publicat una novel·la sobre l’experiència de la immigració –’La perla negra’ (Saldonar, 2019)–, on explora els estereotips i els prejudicis que afecten la convivència entre les persones de diferents orígens. Des del 2011, viu a Can Sant Joan, amb la seva dona i la seva filla.

Amadou Bocar Sam, al barri de Can Sant Joan, on viu des de fa vuit anys
Laura Grau

Com va ser l’arribada a Catalunya?
Primer vaig viatjar a França amb la intenció d’estudiar i treballar, però quan se’m va acabar el visat, vaig quedar en un llimb legal. Aleshores em vaig traslladar a Barcelona, un destí que no tenia previst, on vaig poder regularitzar la meva situació. De seguida em vaig enamorar de la ciutat, on vaig conèixer la meva dona i on ha nascut la meva filla.
Als inicis, va treballar de manter. Què pensa de la polèmica a Barcelona sobre el tema? 
Quan vaig arribar, vaig fer el que fan la majoria de joves senegalesos per guanyar-se la vida. No és cert que hi hagi màfies que controlin aquesta activitat. El que sí hi ha és una xarxa de solidaritat entre els manters, com la que existia entre els espanyols que emigraven a Alemanya. Tampoc és veritat que posin en risc el comerç de proximitat. És l’existència de les grans superfícies la que acaba matant la petita botiga, però és més fàcil atacar la part més dèbil que els sectors vinculats al poder.
I com es pot abordar?
Entenc que hi ha una normativa que prohibeix la venda al carrer, però també hi ha la necessitat de treballar d’aquestes persones. Hem d’anar més enllà i preguntar-nos per què venen. Les causes són estructurals i tenen a veure, en molts casos, en les relacions de desigualtat entre països durant l’etapa colonial. A més, no oblidem que durant el boom de la construcció, els immigrants sense papers es van utilitzar com a mà d’obra barata, violant el dret de les persones a un treball digne. I avui dia, són dones immigrants les que cuiden la nostra gent gran, sovint en unes condicions que una persona d’aquí no acceptaria mai.
Per què ens costa tant ficar-nos a la pell de l’altre?
Hi ha dos factors claus: el des­coneixement mutu i les rela­cions­ desiguals de poder. Al barri on treballo com a mediador cultural, la majoria de persones van arribar a Catalunya procedents d’altres punts d’Espanya als anys cinquanta. En canvi, consideren que tenen més drets que els nouvinguts. La gent d’aquí ha d’entendre que el que ve fora és un veí més, que paga els seus impostos –si el deixen– i amb qui hem de compartir espais comuns. No podem eludir el conflicte, però s’han de buscar eines per promoure la convivència.
Algunes persones critiquen que els nouvinguts no s’integren.
La integració no es decreta, es construeix entre tots. Integrar-se no vol dir renunciar a la teva identitat cultural, sinó conèixer i conviure amb d’altres. Et poso un exemple:  la nit de Sant Joan, algú va destrossar la meva bústia. Haig de pensar que tots els catalans són uns brètols? No, és clar. Ha estat una bretolada d’una o dues persones. Si algú fa un mal ús de l’espai públic, li hem de dir, perquè potser no té la informació. Això sí, sempre d’una forma educada. Hem de practicar la pedagogia del civisme per crear ciutadans compromesos amb el lloc on viuen.
A Can Sant Joan, s’ha posat en marxa el projecte d’acció comunitària ‘El Rec es mou’. Què en pensa?
És una bona iniciativa, molt necessària en aquest barri, on també hi ha una gran diversitat. Però crec que aquestes accions han de tenir una continuïtat en el temps, no només a l’estiu. En general, caldria augmentar els recursos que les administracions destinen a la mediació cultural.  
Per què va escriure ‘La perla negra’?
Volia desmuntar estereotips sobre la relació entre els occidentals i els africans, a partir de l’experiència de migració d’un jove negre que s’enamora d’una noia blanca amb mobilitat reduïda.

Deixa un comentari