‘Prefereixo explicar històries a aconseguir exclusives’
Narradora audiovisual. A Gemma Soriano li agrada pensar en imatges, potser és deformació professional després de treballar durant més de tres dècades a TVE. Durant els primers 12 anys, als Serveis Informatius, fent periodisme d’actualitat –“és com millor s’aprén l’ofici”, diu– i després, realitzant reportatges i documentals. Aquesta periodista montcadenca ha dirigit programes com ‘El escarabajo verde’, ‘Azahar’, ‘Repor’ o ‘Ciencia Forense’ i també documentals per a la sèrie ‘Imprescindibles’ de La 2. Justament el 26 d’octubre presenta a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid ‘La X de MAX’, un treball codirigit amb Manel Arranz sobre l’escriptor Miguel Delibes. A pocs mesos de la celebració del centenari del naixement de l’autor vallisoletà, el documental recorre el seu món personal i literari a través de converses entre membres de la seva família. “Ha estat un treball cuinat lentament i fet amb molt d’amor”, explica Soriano. Sens dubte, un bon reclam per veure’l el 27 d’octubre, a La 2.
Per què ha titulat el documental sobre Delibes ‘La X de MAX’?
MAX era l’acrònim amb què Miguel Delibes va començar a signar les seves primeres obres. Es tractava d’una senzilla equació romàntica amb les inicials del seu nom i el de la seva estimada, Ángeles de Castro. X era la incògnita que el futur els podia deparar i es va concretar en una exitosa i prolífica carrera literària i una nissaga de set fills, fins que al 1974 Ángeles va morir de malaltia i es va desequilibrar l’equació.
Fer un documental sobre Delibes que no sigui repetitiu i desperti interès sembla, a priori, complicat.
És cert que se n’han fet moltes biografies, però un documental no és això, implica donar una mirada d’autor sobre el personatge. I ho hem aconseguit amb converses creuades entre membres de la seva família, defugint de testimonis d’experts que haguessin resultat molt tediosos.
Com va sorgir la idea?
Primer vam fer un treball d’investigació sobre l’autor i després vam parlar amb la família que, alhora, és la que gestiona la Fundació Delibes. Els fills ens van explicar com era el pare, un home que, malgrat la tendència a la depressió, tenia molt sentit de l’humor i que estava bojament enamorat de la seva dona. Quan festejaven, era capaç de recórrer 100 km en bicicleta per anar-la a veure durant les vacances d’estiu. Un trajecte –de Molledo Portolín (Cantàbria) a Sedano (Burgos)– que, des del 2010, fan cada agost els seus descendents en record al pare i que vam tenir l’oportunitat de filmar. Hi ha moltes anècdotes personals que veus reflectides a les seves obres. Qui millor que la família per mostrar l’autèntic Delibes!
I els ha agradat el resultat?
Encara no l’han vist i no ho faran fins a l’estrena per una qüestió de temps, però crec que sí, perquè és un treball en què es nota que hi ha molt d’amor i molta tendresa. Ha estat cuinat a foc lent. Fills, nets i, fins i tot, besnets hi han col·laborat amb molta generositat, els estaré eternament agraida. També l’actor José Sacristán, que està representant actualment l’obra ‘Señora de rojo sobre fondo gris’, basada en la mort de la dona de Delibes, va escenificar uns fragments expressament per a nosaltres.
Han estat molts mesos de treball?
Prop d’un any. Primer fent la tasca d’investigació, després la de localització i a continuació, el rodatge i la potsproducció. Sempre dic que un documental és com un objecte tridimensional que creix a mesura que el fas. Has de tenir una visió de 360 graus del personatge i anar construint un producte televisiu comparable a un ésser viu. Fins i tot un cop emès, continua creixent.
Aquest serà el seu quart documental per a l’espai ‘Imprescindibles’. Quin és el que li ha agradat més fins ara?
Cadascun ha estat especial. El primer va ser sobre Manuel Pertegaz, després van venir els de Bigas Luna, Félix Rodríguez de la Fuente i Chiquito de la Calzada. Personatges diferents amb unes històries apassionants, tot un repte a l’hora de fer el documental.
Es nota que gaudeix amb la feina.
M’agrada molt explicar històries, allò que hi ha darrera de la notícia. Per això, quan treballava a informatius, més que aconseguir l’exclusiva preferia arribar quan tothom havia marxat per poder analitzar les coses des d’una altra perspectiva.
De totes les etapes viscudes, primer a informatius, després a programes de reportatges i ara fent documentals, quina prefereix?
Totes han estat necessàries per formar-me i avançar. En aquesta professió el que has de procurar és no quedar-te enrere sinó arriscar-te –encara que això signifiqui prendre mal– i estar oberta a provar coses noves.
‘La meva eina de treball és un ordinador, no una proveta’
El barraquisme centra la reunió de treball de les policies de cinc municipis
Mas Rampinyo viurà la seva Festa Major del 26 d’abril a l’1 de maig
El Ple donarà suport al desdoblament de l’R3 d’acord amb la proposta de les plataformes PTP i Fem Vallès
El benjamí A del FB Montcada guanya la lliga de manera brillant quan encara falten sis jornades
