‘Les fotos et fan recordar i tornar a viure el passat’

Curiós de mena. A Josep Bacardit (Sant Joan de Vilatorrada, 1949) sempre li ha interessat la història, però sobretot aquella que no surt als llibres de text, sinó la protagonitzada per gent anònima. L’afició per les cròniques locals, que va començar a desenvolupar al 2009, l’ha dut a escriure juntament amb Ricard Ramos tres llibres –‘La mare de Déu del ciment’ (2010), ‘Alcaldes, batlles i afers d’un poble’ (2012) i ‘940 dies. La Guerra Civil a Montcada’ (2014)– així com desenes d’articles a la revista ‘Quaderns’, de la Fundació Cultural. Des de fa cinc anys, Bacardit comparteix la seva passió per la memòria històrica amb els més de 6.200 seguidors del grup de Facebook ‘Tu no eres de Montcada si…’, on publica a diari imatges antigues cedides per veïns del municipi. Unes fotografies que ens permeten recordar i reviure petits bocins del passat, descobrir fets o tradicions ja perdudes i, en ocasions, homenatjar aquells que ja no hi són.

Josep Bacardit formava part de l'Associació Cultural Montcada i era un membre molt actiu del grup de Facebook 'tu no eres de Montcada si...'.'
Pilar Abián

Quan va entrar a formar part del grup de Facebook ‘Tu no eres de Montcada si…’?
Des del seu inici, crec que va ser al 2014. Un conegut em va convidar a afegir-m’hi. La idea inicial era fer frases amb el lema ‘Tu no ets de Montcada si no has fet tal cosa’, amb l’objectiu de compartir vivències comunes.
Però ben aviat vostè li va donar un valor afegit amb la publicació de fotos històriques. Recorda quina va ser la primera?
Una de la font de la Mitja Costa; se’m va ocórrer fer una pregunta per captar l’atenció sobre la imatge i la gent va començar a interactuar. D’aleshores ençà, n’he publicat unes 4.000, a raó d’una o dues diàries.
Deu n’hi do! Quantes en té de fons?
Aproximadament 12.000 que he anat rebent de diferents donacions. Les més importants, les de l’arxiu Matllo i les del fotògraf Santi Romero. Però també en rebo moltes de particulars. Per cert, aprofito per agrair a tots plegats la seva deferència.
I com li arriben?
De diferents maneres, vas fent camí a mesura que comences. Ara tinc una vintena d’àlbums personals amb el permís de publicació.
I cada foto té una història al darrera. També li expliquen?
Sí, em donen una mínima informació per contextualitzar la imatge i propiciar la pregunta que l’acompanya.
Creu que precisament la divulgació d’imatges antigues és un dels èxits d’aquest grup de Facebook?
Segurament. Cada imatge que publico arriba a una mitjana de 1.000  persones i motiva desenes de comentaris. Quan vam començar el grup érem una cinquantena de persones i ara en som més de 6.200! Un altre factor que ajuda a la supervivència del grup és que està prohibit el debat polític i les queixes generalitzades. La seva vocació és fer poble, connectar amb la gent de tots els barris i, sobretot, recordar el passat.
Aquesta recuperació de la memòria històrica és el que més el satisfà?
Per descomptat. He aconseguit trobar autèntiques joies fotogràfiques. Les més antigues que he publicat són de la masia de can Pla, a Reixac. La fotografia et fa recordar i això és tornar a viure. Al mateix temps, intento lligar la imatge amb un fet rellevant i això em permet compartir apunts històrics i obrir nous camins d’investigació.  
Aquesta afició per la història local és recent?
Des de ben petit he tingut un esperit curiós, però fins a la jubilació no m’hi he dedicat de debò. Ricard Ramos va ser qui em va animar a fer recerca i a entrar a la Fundació Cultural. Al 2009 vaig fer la primera col·laboració a la revista ‘Quaderns’ amb l’article ‘La febre d’or a Montcada’ sobre les prospeccions mineres que es van començar a realitzar l’últim quart del segle XIX al municipi.
I d’aleshores ençà no ha parat de fer articles i també ha escrit tres llibres. Té algun projecte en ment?
M’agradaria fer-ne un sobre l’empresa Aismalibar. Montcada no seria la mateixa sense aquesta empresa ja desapareguda. Moltes persones i parelles van fer el seu projecte de vida al voltant de la fàbrica.
I a més de fotos, també publica obituaris o felicitacions.
Això va venir de rebot. Un membre del grup em va demanar si podia donar compte de la mort d’un familiar i, a partir d’aquí, han vingut d’altres peticions. En el 99% dels casos m’ho demana la pròpia família i parlo amb ella perquè m’expliqui quatre dades sobre la persona.
Què ha de fer qui estigui interessat a cedir-li material?
Poden contactar amb mi personalment via Facebook o a través de la Fundació Cultural, al carrer Major, 47.

Seccions:

Deixa un comentari