‘Ningú és imprescindible quan la lluita és col·lectiva’

Com recorda la seva arribada a Can Sant Joan?
Tinc una anècdota divertida. El dia que vaig venir a buscar un lloc per viure hi havia una manifestació de dones al carrer de la Mina que havien improvisat una barricada amb mobles. M’hi vaig afegir i la Guàrdia Civil s’en va endur al “cuartelillo” (riu). Em van deixar anar en comprovar que no era de l’organització.
Va ser aquí on se li va despertar la consciència política?
Sí. Aquest era un barri molt combatiu, amb molta militància i on fèiem moltes reunions clandestines. Estàvem a les acaballes del règim.
Com es va integrar al barri?
Em vaig fer soci del CEAV, on hi havia molta gent jove i s’organitzaven activitats socials i reivindicatives. Al 1977, vam fer manifestacions a diari per reclamar l’asfaltat de l’avinguda de la Unitat, que aleshores es deia Carrero Blanco. Vam fer 17 rases que van deixar el barri aïllat de la resta de Montcada. No ho vam fer sols, ens van ajudar altres associacions, per això, quan l’Ajuntament va cedir i va asfaltar l’avinguda, vam voler que es digués de la Unitat.
Al 1977 també va començar la reivindicació per l’escola El Viver.
Així és. Vam organitzar una festa reivindicativa que va aplegar 4.000 persones. I crec que també en aquella època vam fer les mobilitzacions per l’ambulatori, que finalment es va acabar obrint al carrer Turó.
Després vindria la lluita per l’asfaltat del barri.
A principi dels 80. Ja estàvem en democràcia i l’Ajuntament va voler asfaltar els carrers a través de contribucions especials, pagant els veïns. Ho vam impugnar als tribunals i vam guanyar. Al 1990, es van retornar els diners als que havien acabat pagant.
A mitjans dels 80 va entrar a l’AMPA de l’escola El Viver.
Abans vaig ser un dels fundadors de l’AMPA de l’Escola Bressol de la plaça Lluís Companys. Amb altres pares ens vam anar a manifestar a la plaça Sant Jaume i vam aconseguir que tant la Generalitat com l’Ajuntament subvencionessin el centre per tal d’abaratir les quotes que pagàvem les famílies. Després, al Viver vam lluitar per l’eliminació dels barracons i per la creació del menjador escolar. Quan va començar l’ESO, vam reivindicar la construcció d’un institut a la plaça de la Pedra, però aquesta demanda no va reeixir.
En quines altres batalles ha estat?
En la reclamació del Kursaal com a ateneu, la lluita per les urgències nocturnes, la recuperació del Rec Comtal, la campanya per un barri digne –vam aconseguir tancar el dipòsit de ferralla– i en el litigi contra la cimentera. Han estat sempre accions grupals i, la majoria de vegades, hem aconseguit l’objectiu proposat. El mèrit no és personal, ningú és imprescindible quan la lluita és col·lectiva.  
Precisament ara el TSJC acaba de sentenciar a favor de l’AV i en contra de Lafarge. Creu que el tancament de la planta és a prop?
Fins que no la vegi tancada, no m’ho creuré. Lluitem contra la multinacional més gran del ciment, que disposa de molts mitjans. Tot va començar al 2006 quan vam saber que l’empresa anava a cremar residus. Li vam demanar que no ho fes, però ens va dir que l’interessava econòmicament. Així que no ens va deixar cap més opció que lluitar per preservar la nostra salut.
Vostè que porta tants anys en el moviment veïnal, què opina de l’evolució que aquest ha tingut?
Cada vegada costa més mobilitzar la gent i, fins a cert punt, és normal, ja no estem en precari. El problema és que es delega massa en els partits polítics i això és un error. Si no et mous per allò que vols, després no et queixis si el resultat no és el que esperes.