‘Les dones hem de ser aliades contra l’opressió’

Per a aquesta professora d’Educació Física de 38 anys, viatjar i fer voluntariat són la combinació perfecta per conèixer a fons la realitat d’un país i la seva gent. La seva primera experiència com a professora de castellà, el 2008 a Tànger (Marroc), la va marcar tant que va decidir repetir. El següent destí va ser Nicaragua, un país que li va robar el cor i que no ha deixat de visitar regularment des del 2013 per col·laborar en diferents projectes de cooperació. Fa tres anys, va conèixer la Red de Mujeres de Ometepe (REMO), un moviment comunitari que defensa els drets de les dones i lluita contra la violència de gènere. Captivada per la fortalesa de les líders d’aquest grup, Jurado s’ha convertit en “la seva aliada en la distància”–tal com elles l’anomenen– per buscar fons destinats a adquirir un local propi. De moment, ha aconseguit que la causa de la REMO estigui present en el programa commemoratiu del 8 de març a Montcada i Reixac.

Susana Jurado coopera amb Red de Mujeres de Ometepe (REMO) de Nicaragua
Laura Grau

Això de Nicaragua, va ser un enamorament sobtat?
Una mica sí. Hi vaig anar per primera vegada al 2013 per treballar a escoles de barris empobrits de la ciutat de Granada i m’hi vaig quedar enganxada. Des d’aleshores, he demanat diferents permisos i excedències a la feina per poder-hi tornar.
Com es vincula amb la REMO?
M’interessava treballar des de l’àmbit de la sororitat i els processos organitzatius liderats per dones i una activista em va parlar d’aquest col·lectiu i la seva tasca a l’illa d’Ometepe, situada al llac Cocibolca, un espai idíl·lic, però amb molts problemes socials.
Quina tasca hi va realitzar?
Formava part de l’equip que feia xerrades informatives adreçades a nenes i a dones sobre la cura del cos, la prevenció dels embarassos i la violència de gènere intra­familiar, massa freqüent i, en molts casos normalitzada, en una societat profundament masclista.
Quina és la prioritat de les dones de la REMO?  
Actualment, estan decidides a aconseguir la seva pròpia terra i un local físic definitiu, ja que les dependències on estaven de lloguer s’han posat a la venda. Per poder disposar d’un espai propi, necessiten 20.000 dòlars. Per això, han iniciat una campanya a nivell nacional i internacional.
Quines activitats hi fan al local?
El local és un punt d’acollida de nenes i dones que han sofert violència de gènere. A més, la casa funciona com una casa d’hostes,  una activitat que els reporta ingressos per autofinançar-se. I també treballen la terra com a mitjà de subsistència. De fet, un dels seus projectes futurs és crear un viver ecològic i processar condiments en base a arrels, grans i fulles. L’altre repte és crear una biblioteca com a espai de creixement personal i col·lectiu.
Nicaragua viu una situació convulsa entre partidaris i de­tractors del president Ortega. Què n’opina?
La situació política és altament explosiva perquè la societat està polaritzada. Hi ha molts casos de repressió, corrupció i impunitat. La ciutadania demana canvis i una democràcia real. En aquest sentit, la REMO també ha esdevingut un espai de resguard davant la crisi socioeconòmica i política que impacta en la vida de les dones i, particularment, les que estan orga­nitza­des.
Per quin motiu?
Criticar obertament les polítiques del govern pot tenir conse­qüències greus. De fet, hi ha dones que han hagut de marxar perquè han rebut amenaces, elles o els seus familiars. Les activistes també han de fer front a la mentalitat de parents i veïns, que critiquen que una dona abandoni les seves obligacions familiars per implicar-se en una tasca social.
Què és el que més li ha impactat de la seva experiència com a cooperant a Nicaragua?
Una de les coses que m’ha sorprès és la resiliència de les dones, o sigui, la seva capacitat d’adaptar-se a les situacions més dures, sense perdre l’esperança ni el somriure. També tenen molt clar que les dones hem de ser aliades per lluitar contra l’opressió patriarcal.
Viuria a Nicaragua?
Ara per ara, no. Al principi, quan tornava a Montcada després d’estades més o menys llargues, sempre tenia petites crisis personals. Em costava tornar a connectar amb la meva realitat d’aquí. Era com si em faltés alguna cosa. Ara ja he trobat l’equilibri gràcies a la meva parella, que vaig conèixer allà, i al meu fill, que em mantindrà vinculada a Nicaragua per sempre.

Seccions:

Deixa un comentari