Com va arribar a ser guarda del Refugi d’Ensija?
Era un projecte del meu company Xevi Generó, al qual em vaig sumar perquè sempre m’ha agradat la muntanya. En poc temps vaig descobrir que estar envoltada de natura, fer pedagogia sobre la cura de l’entorn i, sobretot, cuidar els altres, és el que em fa feliç. El problema és que l’únic accés a aquest refugi és a peu des de la Font Freda, a 3 km de distància i un desnivell de 500 metres. Era molt dur transportar tot el material a l’esquena, especialment a l’hivern amb gruixos de neu de metre i mig. Aquesta circumstància i la poca viabilitat econòmica, van fer que marxessim al Xalet-Refugi Rasos de Peguera.
Va guanyar amb el canvi?
Sí. A aquest refugi s’hi pot arribar per carretera. És un lloc preciós on es pot fer escalada, pujar un dels ports més emblemàtics de Catalunya en bicicleta, caminar fins a la serra d’Ensija, fer el cim d’Estela o, simplement, passejar fins al poble abandonat de Peguera, on hi ha la casa d’en Cara Cremada, l’últim maqui català.
En què consisteix ser guarda de refugi de muntanya?
Més enllà dels aspectes logístics que comporta gestionar un refugi, un guarda ha de conèixer millor que ningú el seu entorn i fer que les persones que s’hi apropen s’hi sentin segures i a gust. Vivim allunyats de serveis bàsics i moltes vegades, el problema més petit es pot fer molt gran. Crec que és un paper social poc valorat: contribuïm a la conservació de l’entorn i donem molta informació en matèria de seguretat i valors de respecte. Un bon guarda també ha d’aprendre a estar sol i avorrir-se en els períodes d’inactivitat. Tens temps per aprendre moltes coses com el nom de les plantes i els ocells que t’envolten i d’on venen el núvols que et deixaran xopa si trigues massa a pujar.
Com us va afectar l’estat de l’alarma?
Va ser un daltabaix. Vam engegar motors al gener i ens anava força bé fins que, al març, vam haver de tancar i anul·lar reserves. A més, havíem invertit en reformar la cuina i millorar l’eficiència energètica de l’edifici. Afortunadament, la gent té moltes ganes de sortir i la demanda s’ha reactivat amb facilitat. El mes de juliol està funcionant bé, però no sabem com anirà l’agost. Amb l’aplicació de la nova normativa per la Covid-19, el dia a dia al refugi és més complex.
Hi ha moltes dones en aquest àmbit o vostè n’és una excepció?
N’hi ha hagut i n’hi ha moltes. Ara bé, passa com a totes les feines masculinitzades, les dones hi som, però sempre es visibilitza més l’home. La gent pressuposa que la dona fa tasques de neteja i servei, mentre que l’home fa les de traginar, manteniment i gestió. Poc a poc, cal ocupar espais, explicar i visibilitzar.
Quins projectes de futur té?
Actualment compagino dues feines. El meu objectiu és que és que aquest projecte sigui viable per poder tenir un sou digne i dedicar-m’hi al cent per cent. M’agradaria apropar el refugi a la gent del Berguedà –molts dels quals hi van aprendre a esquiar o hi van fer el seus primers cims– i també als visitants de fora, a través d’activitats culturals i esportives.
Troba a faltar Montcada?
Porto Montcada al cor i la poso sempre com a exemple de lluites col·lectives i autoorganització. Les experiències més boniques de la meva vida les he tingut al meu poble, on hi conservo grans amics i amigues. Però, no sé si mai hi tornaré a viure. Un cop marxes, veus que la qualitat de vida és molt millor fora de la voràgine especulativa de la metròpoli.
316 visites
