Parlem de: suma't mir- jornades per la diversitat educativa- CH LA SALLE- ELECCIONS AUTONÒMIQUES- CD MONTCADA- ub mir- BARTOLO EGEA- UE SANT JOAN ATL- montcada solidària- AV Montcada Llevant-

‘Tertúlia va ser una llum en la grisor del règim’

Amb 94 anys i una memòria prodigiosa, Candi Cervera és un testimoni de primerà mà de l’evolució de Montcada en el darrer segle. Nascut al 1926, recorda com si fos avui el dia que es va proclamar la Segona República al municipi o el del nefast cop d’estat militar que submergiria el país en l’horror d’una Guerra Civil. Va viure els anys en què hi havia “molta gana i poca teca” –en paraules seves–i en què treballar amb 12 anys era normal. Va heretar de l’avi i del pare el seu caràcter emprenedor i, als anys cinquanta, va fundar un taller de confecció al carrer Carrerada, que va arribar a exportar roba a Alemanya i d’altres països d’Europa. És l’únic supervivent del grup Tertúlia, creat a mitjan dels quaranta per una colla d’amics amb inquietuds intel·lectuals i artístiques quan Montcada era un erm cultural. I presumeix de tenir el carnet de soci número 11 del Centre Excursionista de Catalunya, amb el que va donar sortida a una de les seves passions, el muntanyisme.

Des del seu jardí, Candi Cervera recorda la història familiar i la de Montcada
Laura Grau
Vostè tenia 5 anys quan es va proclamar la Segona República. Quin record en té d’aquell dia?
Recordo com si fos avui com el secretari del Jutjat va llençar des del balcó de la Casa de la Vila un retrat del rei Alfons XIII, animant la gent a trepitjar-lo. A Cal Marxant, repartien banderetes republicanes que la gent s’enganxava a la roba. Hi havia un ambient d’eufòria.
I el dia de l’aixecament militar contra la República?
La meva mare ens va dir que no sortíssim al carrer, que era perillós perquè hi havia gent amb fusells. Jo no li vaig fer cas. Eren els de la CNT-FAI, que després d’anar amunt i avall del carrer Major, cridant consignes a favor de la revolució, van llençar una bomba incendiària contra l’església. El meu pare creia que la situació tornaria a la calma en pocs dies. Però s’equivocava. Tampoc podia imaginar-se que l’empresonarien quan s’acabés la guerra.
Per què el van detenir?
Ell va ser Jutge de Pau a Montcada entre el 1931 i el 1934, però no va tenir mai cap responsabilitat política. Era simpatitzant republicà, però totalment contrari a les barbaritats comeses pels milicians de la FAI a Montcada. Es va significar políticament quan va impulsar un litigi contra les autoritats municipals –afins a la Dictadura de Primo de Rivera–, que als anys vint volien apropiar-se de l’edifici del Cafè Colon, que l’estiuejant Domingo Fins havia donat al poble. 
On va estar empresonat? 
Al Convent de Sant Elies, a Barcelona, on va presenciar tortures i va estar a punt de morir d’una infecció al braç. Un bon amic seu, amb carnet de la Falange, va donar la cara per ell i un any després, el van deixar anar.
Com es guanyava la vida?
Feia de barber i d’espardanyer, oficis que va aprendre del seu pare. A principi del segle XX, va obrir una botiga d’espardenyes al carrer Major. Hi havia molts estiuejants de Barcelona entre els seus clients. Al 1924, va muntar un taller de gorres que distribuïa arreu de Catalunya. Amb només 15 anys, vaig començar a fer de viatjant de comerç, primer amb bici, després amb moto i, finalment amb cotxe. Ell m’alliçonava sobre el que suposava tenir un negoci propi i sempre em deia: ‘Val més ser un petit amo que un gran mosso’.
Com va anar el negoci?
Força bé i vam passar de fer gorres a confeccionar caçadores i, després, peces de pell. La nostra fàbrica va arribar a tenir una trentena d’empleats i exportava roba a Europa, però als noranta van arribar els productes marroquins i vaig haver de tancar. Va ser una gran decepció, però ho vaig superar i, amb 65 anys, vaig comprar una tintoreria a Barcelona fins que em vaig jubilar, als 74.
També va tenir temps per par­ticipar en el grup Tertúlia.
Va ser una llum en la grisor del règim. Va sorgir d’una colla d’amics, entre els quals hi havia Jaume Trias, el pintor Joan Capella i el seu germà Josep, i els germans Carles i Moisès Vilalta, entre d’altres. Tots teníem inquietuds culturals en una Montcada on no hi havia res. Només hi havia dues normes: a les reunions no es podia parlar ni de política ni de religió.
Quin tipus d’activitats feien?
Vam organitzar exposicions i un concurs de pintura amb l’ajut de l’erudit Juan Ramon Masoliver i el crític Àngel Marsà, que tenien contacte amb artistes de nivell.  També vam editar una revista,  que cada mes havíem de portar a Barcelona perquè passés la censura. Jo faltava sovint a les reunions perquè m’agradava molt­ la muntanya. Vam mantenir l’amistat durant quaranta anys. Només quedo jo i els enyoro molt.
Seccions:
A fons
Etiquetes:
-

Deixa un comentari

Les més vistes