CULTURA
ENTREVISTES
ANTONI ORIHUELA, SECRETARI DE L'ACM

‘Ens fa falta gent jove per garantir el relleu’

Amb 82 anys, Antoni Orihuela és un dels puntals de l’Associació Cultural Montcada (ACM), entitat creada als anys vuitanta, que alberga un valuós arxiu històric format per documents i fotografies antigues, la majoria cedits per famílies del municipi. Enginyer tècnic de professió i amant de la cultura i la història, s’ocupa de registrar i endreçar tot el material que arriba a l’associació per tal de facilitar la tasca dels investigadors i estudiants que acudeixen a consultar els seus arxius per fer recerques sobre el passat de Montcada. També és un dels col·laboradors habituals de la revista ‘Quaderns’, on publica articles sobre personatges locals, des del popular ‘Mantequero’ fins a l’escriptor i dramaturg, Xavier Fàbregas, del que va ser amic personal. Els seus escrits costumistes ens traslladen a la Montcada de la postguerra, que descriu des dels seus records d’infantesa, quan s’asseia al balcó de casa seva per contemplar el bullici del carrer Major.
30/04/2021 - Laura Grau

Quan comença la seva vinculació amb l’ACM?
Tot i que la meva formació és de la branca tecnològica, la cultura i la història sempre m’han interessat. Per això em vaig fer soci de l’entitat des que es va constituir, però no va ser fins que em vaig jubilar, al 2004, que vaig decidir ficar-me a la junta.
Quina tasca hi fa?
Com sóc una persona meticulosa i amant de l’ordre, vaig assumir la tasca de registrar i arxivar totes les donacions que arribaven a l’entitat. També m’ocupo de mantenir al dia la petita biblioteca que tenim, amb llibres d’història i art i revistes antigues. 
El maig de 2019, l’ACM va cedir el seu fons documental a l’Ajuntament. Per quin motiu?
Va ser el primer pas per deixar de ser una fundació i convertir-nos en associació, un estatus legal que ens allibera de complicacions burocràtiques i s’adiu més amb la nostra tasca. El fons pertany a l’Ajuntament, però la custòdia i la gestió continua sent nostra mentre estiguem al peu del canó.
Està garantida la continuïtat de l’ACM?
Aquesta és una de les nostres preocupacions. La mitjana d’edat dels socis és elevada i ens fa falta gent més jove per garantir un relleu. En qualsevol cas, estem inscrits al Sistema d’Arxius de Catalunya amb la idea que, en el futur, el nostre pugui formar part de l’Arxiu Històric Municipal.
Un pas important ha estat la digitalizació de documents.
Després de molta feina, hem aconseguit oferir al públic l’Arxiu Històric Digital, amb més de 8.000 fitxes i 4.000 fotografies, allotjades en una web pròpia, per ser presents a les xarxes socials.
Una altra joia de l’arxiu és el fons documental sobre Xavier Fàbregas.
Sí, és tot un honor custodiar aquest material que ens va donar la seva primera dona, Mercè Estrada, i que ha aixecat l’interès de molts estudiosos. Amb en Fàbregas, vam ser amics i el vaig acompanyar a veure estrenes teatrals a Barcelona i també a vàries excursions a peu pels Països Catalans. Crec que en un futur seria convenient centralitzar tot el seu fons documental a l’Arxiu de Montserrat, dipositari d’una altra part del seu llegat.
Parlem dels seus articles a ‘Quaderns’.
Acostumo a parlar sobre perso­natges que he conegut, partint de records propis que complemento amb documentació. No soc un investigador de la talla de Josep Bacardit o el malaurat Ricard Ramos, però amb els meus recursos intento deixar testimoni d’una Montcada que ja no existeix des d’una perspectiva més per­sonal. També escric per activar les neurones i practicar l’escriptura en català, que vaig aprendre ja d’adult amb els cursos del SLC.
Sorprèn la gran quantitat de detalls que recorda de la infància.
Vivia en un pis del centre del carrer Major amb un balcó que era un mirador privilegiat des del qual veia les processons, les cavalcades, les carreres ciclistes, les ballades de sardanes... La curiositat infantil és infinita i aquest microcosmos urbà em va fascinar.
Va ser molt dura la postguerra?
A casa meva, no vam passar fam perquè el meu pare es guanyava la vida com a representant de les màquines de cosir Alfa. En el pis on vivíem, teníem  l’exposició i un petit taller de reparacions, fins que el pare va muntar la botiga al carrer Bogatell. Els primers anys de postguerra van ser molt durs. A casa menjàvem poca carn, pa dolent i, sovint, farinetes. Però n’hi havia que ho van passar molt pitjor. Mai no oblidaré els infants pelats al zero de l’Auxilio Social, que havien de cantar el ‘Cara al sol’ abans de rebre un plat de menjar calent.

179 visites
Antoni Orihuela, amb l'últim número de 'Quaderns', davant del local de l'ACM, al c.Major, 47
Antoni Orihuela, amb l'últim número de 'Quaderns', davant del local de l'ACM, al c.Major, 47.
Foto: Laura Grau
COMUNICA'T
Contacta amb nosaltres al telèfon
(+34) 935 726 474
o envia'ns un correu electrònic a som@laveu.cat
PARTICIPA

Aquesta web utilitza galetes (cookies) pròpies i de tercers per oferir una millor navegació. Al navegar-hi l'usuari accepta l'ús que fem de les galetes (cookies). L'usuari pot evitar la generació de galetes (cookies) i eliminar-les mitjançant les opcions del seu navegador. Bloquejar les galetes (cookies) pot implicar que alguns dels serveis i opcions d'aquesta web no funcionin correctament.