SOCIETAT
ENTREVISTES
ABIR ALMOOSSA, REFUGIADA PALESTINA

'Només aspiro a viure en una terra de pau'

Abir Almoossa va néixer fa 47 anys als camps de refugiats palestins del Líban, on viuen més de mig milió de persones. Aquest complex es va crear el 1948 per acollir els centenars de milers d’àrabs palestins que van ser expulsats o van fugir de les seves llars durant l’ocupació militar israeliana. El 2015, Abir i la seva família van demanar asil a l’estat espanyol per raons humanitàries ja que el seu fill gran tenia greus problemes de salut. Al Líban, els refugiats palestins estan exclosos de la majoria de serveis públics –tot i que hagin nascut al país– i les hospitalitzacions suposen un cost econòmic inassumible. Després d’un llarg periple administratiu, Karim va poder ser tractat de la seva malaltia a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Per raons del destí, Abir, el seu marit i els seus dos fills van acabar vivint a Montcada i Reixac, on van trobar l’escalf de l’entitat Montcada Solidària. Amb motiu del Dia Mundial del Refugiat, que se celebra el 20 de juny, hem volgut apropar-nos a la història d’Abir i la seva família
11/06/2021 - Laura Grau

Per quina raó va néixer als camps de refugiats del Líban?
Els meus avis van haver de fugir del seu poble el 1948 davant de l’avanç de l’exèrcit israelià i la seva política d’extermini. Van marxar a corre-cuita després d’assabentar-se que els soldats havien assassinat tots els homes joves d’un poble veí.
Com és la vida als camps?
Han passat tants anys que els camps s’han convertit en assentaments estables que gestiona l’Agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins del Pròxim Orient. Hi ha edificis, escoles i centres d’atenció primària, però els refugiats palestins som tractats com ciutadans de segona i l’estat libanès mai ens concedirà la nacionalitat.
Quines restriccions tenen?
No podem comprar propietats, ni exercir una quarantena de professions, com les de metge, dentista, advocat o enginyer. Tampoc tenim dret a la sanitat pública. El meu marit i jo treballàvem d’aparelladors i ens guanyàvem bé la vida, però no podíem assumir les factures dels tractaments de Karim. Per això vam decidir marxar. 
Va ser complicat l’operació de demanar asil?
Va ser molt angoixant. Primer, el govern libanès ens posava traves per marxar –no li interessa perdre refugiats perquè rep ajuts internacionals per mantenir-los al país. Ens van donar un visat per anar al Brasil via Turquia, fent escala a Madrid. Va ser a l’aeroport de Barajas, on vam demanar asil per raons humanitàries. 
Quin tracte van rebre?
Mentre donaven resposta a la nostra petició, ens van allotjar amb altres sol·licitants als soterranis de la Terminal 1 durant una setmana. Només ens deixaven sortir a l’exterior mitja hora al dia i les condicions no eren les més bones, tenint en compte que hi havia moltes criatures.
Com va acabar la història?
Ens van concedir l’asil i la targeta vermella com a refugiats i ens van adreçar a l’hospital Vall d’Hebron. Una ong de Barcelona, Accem, ens va facilitar allotjament en un pis de Sant Martí, que compartíem amb dos nois de Somàlia. Durant 9 mesos, ens van cobrir les necessitats bàsiques perquè poguessim situar-nos i aprendre l’idioma, fins que va arribar el moment de marxar. Aquest moment va ser dur.
Com es va sentir?
Una mica perduda. No teníem ni idea de com buscar pis ni la manera com pagar-lo. Finalment, va sorgir una oportunitat a Montcada. L’ong ens va ajudar durant un temps amb el lloguer, mentre el meu marit i jo buscàvem feina. També vaig tenir la sort de conèixer l’entitat Montcada Solidària, que ens dona suport i s’ha convertit en la nostra segona família catalana.
Ha viscut situacions de rebuig per la seva condició de refugiada?
No, en general m’he sentit ben acollida. Sí que observo que el fet de portar mocador no és ben vist en algunes entrevistes de feina.
Com s’han adaptat els nens a la nova realitat?
No han tingut cap problema.Van aprendre el castellà i el català molt abans que nosaltres. Afortunadament tots dos estan bé de salut i crec que aquí poden tenir més oportunitats de futur que al Líban, malgrat que encara haurem d’esperar fins al 2030 per optar a la nacionalitat espanyola.
Què sent quan veu el que està passant als territoris ocupats?
Els últims bombardejos a Gaza em van trasbalsar molt. Vaig passar dies sense dormir, pensant en les criatures assassinades i les seves famílies. Em va reconfortar veure les grans manifestacions de suport que va haver-hi a tot el món. Potser és un senyal que la situació pot canviar. Només aspiro a viure en una terra de pau.

373 visites
Abir Almoossa té 47 anys i viu a Montcada des del 2016
Abir Almoossa té 47 anys i viu a Montcada des del 2016.
Foto: Laura Grau
COMUNICA'T
Contacta amb nosaltres al telèfon
(+34) 935 726 474
o envia'ns un correu electrònic a som@laveu.cat
PARTICIPA

Aquesta web utilitza galetes (cookies) pròpies i de tercers per oferir una millor navegació. Al navegar-hi l'usuari accepta l'ús que fem de les galetes (cookies). L'usuari pot evitar la generació de galetes (cookies) i eliminar-les mitjançant les opcions del seu navegador. Bloquejar les galetes (cookies) pot implicar que alguns dels serveis i opcions d'aquesta web no funcionin correctament.