SOCIETAT
ENTREVISTES
JORDINA CAPELLA, FUNCIONÀRIA

‘L’ansietat és capaç de paralitzar la meva vida'

La Jordina té 38 anys, està casada, té dos fills i treballa al departament de Salut de la Generalitat. Fa quatre anys va començar a sentir marejos, taquicàrdies i tremolors, sense que hi hagués una causa física aparent. Després d’acudir a diferents especialistes, li van diagnosticar ansietat, un trastorn tan freqüent en la nostra societat com invisibilitzat. Fa un any va començar un tractament terapèutic i psiquiàtric, que l’està ajudant a gestionar els moments de crisi. Amb el seu testimoni, Jordina vol trencar l’estigma que acompanya aquest tipus de trastorns i ajudar altres persones que estiguin en la mateixa situació. “No ens ha de fer vergonya parlar-ne si volem que es normalitzi com una malaltia més”, diu. Es calcula que una de cada quatre persones pot patir en algun moment de la seva vida un problema de salut mental i emocional. La pandèmia ha agreujat la situació, sobretot entre les dones i els adolescents
23/12/2021 - Lluís Maldonado

Quan va aparèixer l’ansietat en la seva vida?
Fa quatre anys. Vaig començar a tenir marejos i em vaig passar sis mesos visitant espe­cialistes, acompanyada del meu pare, i fent-me proves, però passava el temps i no hi havia un diagnòstic clar. Mentrestant, els episodis d’ansietat van anar augmentant.
Què se li va passar pel cap durant aquest temps?
Estava molt nerviosa i sofria taquicàrdies. Em vaig tornar hipo­con­dríaca. Estava convençuda que tenia alguna malaltia i que em podia morir en qualsevol moment.
I va estar dos anys sense cap tractament?
Durant aquest temps vaig provar moltes teràpies, però no van donar resultats. La meva metgessa de capçalera i la meva mare, que també és doctora, em van insinuar que podia ser ansietat. I, al final, vaig decidir acudir al psicòleg per pura desesperació. Si m’haguessin diag­­nosticat abans, em podria haver estalviat molt patiment.
Fins a quin punt l’ha invalidat la malaltia?
He hagut d’agafar dues baixes laborals. Sem­pre tenia pressa per rein­corporar-me a la feina i no m’adonava que no em recuperava bé. No volia acceptar que l’ansietat em podia arribar a afectar tant. Finalment, he acabat assumint que és una malaltia crònica, com l’hipertiroïdisme que pateixo i que també m’obliga a medicar-me.
N’ha descobert l’origen?
No hi ha un únic detonant. És el resultat d’un cúmul de circumstàncies. Feia més coses de les que el meu cos era capaç de suportar. Compaginar la pressió de la feina, amb la gestió de la casa i els fills era complicat.
Com l’ha ajudat la teràpia?
Anar al psicòleg ha significat un abans i un després. La psicoteràpia m’ha servit per descobrir-me a mi mateixa, per entendre el que em passa a mi i al meu entorn. He après a reaccionar, a frenar i a curar temes del passat. Ara, almenys, tinc eines per gestionar cada episodi i controlar la meva ment. Per a mi, la psicoteràpia és bàsica, com també ho és la medicació psiquiàtrica.
I com es troba ara?
Estic millor que fa un temps, però encara amb algun sotrac i amb alts i baixos, depèn del dia.
Com és aquest enemic?
L’ansietat és capaç de paralitzar la meva vida. Si no la detecto abans que es presenti, m’anul·la. He hagut d’aprendre a fer menys coses de les que voldria fer i a frenar el ritme per no posar-me en situació de risc.
Quines pautes l’han ajudat?
Deixar de fer moltes coses, sobretot en caps de setmana. Descansar, dormir bé i estar més temps a casa són hàbits que m’ajuden. També he recuperat l’activitat física, tornant a jugar a futbol.
El seu testimoni ajuda a trencar murs i superar estigmes...
Trastorns com l’ansietat són cada vegada més comuns en la nostra societat i necessitem poder parlar-ne amb naturalitat, tal com es fa amb qualsevol altra malaltia.
Quin consell donaria?
No hem de tenir por ni vergonya a explicar què ens passa, ni estar pendents del què diran els altres. Si algú del teu entorn no ho entèn, potser no ha de formar part de la teva vida.
Quins són els seus pilars?
La psicòloga, el meu marit, els meus fills i la meva germana. Els meus fills, de 9 i 7 anys, saben què em passa i això també m’ajuda.  
Què ha suposat la pandèmia?
En el meu cas, encara no he pogut tenir una visita presencial amb la meva psiquiatra. I, en general, ha posat en evidència que falten més recursos per a la salut mental.

269 visites
Jordina Capella
Jordina Capella.
COMUNICA'T
Contacta amb nosaltres al telèfon
(+34) 935 726 474
o envia'ns un correu electrònic a som@laveu.cat
PARTICIPA

Aquesta web utilitza galetes (cookies) pròpies i de tercers per oferir una millor navegació. Al navegar-hi l'usuari accepta l'ús que fem de les galetes (cookies). L'usuari pot evitar la generació de galetes (cookies) i eliminar-les mitjançant les opcions del seu navegador. Bloquejar les galetes (cookies) pot implicar que alguns dels serveis i opcions d'aquesta web no funcionin correctament.