Com era la Montcada de la seva infància?
Era un poble molt tranquil, els carrers estaven sense asfaltar i la majoria de la gent treballava la terra. Jo estudiava a l’Escola Sant Lluís, al carrer Balmes, amb la senyoreta Emília. L’ensenyament era en català i apreníem tot jugant. Eren els anys de la Segona República. Per a mi, va ser un període molt feliç. Encara guardo les fotografies fetes al pati del col·legi, però en algunes quasi no es veuen nois perquè ja se’ls havien endut a la guerra. Aleshores, tot s’estroncà.
Com ho va viure?
Jo només tenia 11 anys i vaig haver de viure experiències colpidores, com refugiar-me sota un pont al pas dels avions que bombardejaven Barcelona o sentir els afusellaments a la tanca del cementiri, amagada al terrat de casa, a la Carretera Vella. Molt trist, un desastre tot plegat.
I com se supera una experiència tan dura?
A mi em va ajudar molt la música. El meu pare tocava la dolçaina, que s’assembla a la flauta, i la mare cantava molt bé. Quan l’ajudava a fer la feina de casa, cantàvem juntes les cançons de l’època. En acabar la guerra, es va reprendre l’activitat cultural al Teatre Cafè Colon (ABI), on es va formar un grup per representar sarsueles i no m’ho vaig pensar dues vegades. Cantàvem i ballàvem en directe! La sala era preciosa, tenia una llum d’aranya semblant a la que hi ha al Palau de la Música.
'En acabar la guerra, es va reprendre l’activitat cultural al Teatre Cafè Colon, on es va formar un grup per representar sarsueles i no m’ho vaig pensar dues vegades. Cantàvem i ballàvem en directe! La sala era preciosa, tenia una llum d’aranya semblant a la que hi ha al Palau de la Música'
Quines sarsueles recorda?
‘Molinos de Viento’ i ‘Los Cadetes de la Reina’, del mestre Pablo Luna; ‘La Alsaciana’ i ‘La Montería’, de Jacinto Guerrero; ‘Bohemios’ i ‘Doña Francisquita’, d’Amadeu Vives... Ens dirigia el senyor Portet i un director que venia de Barcelona. Jo era soprano, perquè enfilava bé els tons aguts. Gaudia moltíssim assajant les cançons i les coreografies, preparant el vestuari, ajudant a muntar l’escenografia... Aleshores hi havia molta afició a la sarsuela i, fins i tot, venia gent de fora a veure les representacions.
Durant quants anys es van fer les sarsueles al Cafè Colon?
Fins a la dècada dels cinquanta. Em vaig casar el 17 de maig de 1950 i encara vaig participar en alguna representació més. Després vaig estar ben ocupada amb la criança dels tres fills i la feina a la botiga que vam tenir el meu marit i jo a Montcada Nova anomenada Reixac Sport. Anys més tard, em vaig incorporar a la Coral Mare de Deu del Turó. Es va crear al novembre del 1980, a iniciativa del mossèn Josep M. Juan-Torres i el germà Esteve de La Salle i jo vaig ser una de les fundadores. Un dels primers concerts el vam fer la Nit de Nadal a l’església de Santa Engràcia. Més tard, quan ja tenia més de 80 anys vaig entrar a la Coral d’Adults de l’Escola de Música Giravolt i, simultàniament, vaig ser membre de la Coral de Gent Gran del Casal Salvador Allende.
Està clar que la música forma part de la seva vida.
És com una addicció. Tinc una anècdota molt divertida de quan era joveneta i treballava en un taller de confecció del carrer Casp de Barcelona. Mentre cosia, cantava i un noi que treballava a l’edifici del davant, em donava la rèplica (riu).
A banda de la música, té alguna altra passió?
M’agrada la poesia. He participat en diferents edicions del Poeticae i he fet de rapsoda en diversos esdeveniments, principalment dels Casals de la Gent Gran.
Pilar, encara canta?
Ara només a casa. Vols que et canti la meva cançó preferida? (I arrenca amb Rosó o Pel teu amor de Josep Ribas i Gabriel, amb una veu que emociona).
364 visites
