‘Em sento orgullosa de ser dona i policia’

Quan decideix fer-se policia?
Des de petita, ja m’atreia. Quan el meu oncle ens portava a la fira a la meva germana i a mi, ella sempre demanava nines a la tómbola i jo plaques de xèrif i pistoles. No vaig fer realitat el meu somnni fins als 26 anys, quan vaig entrar al cos de Montcada.
Com van ser els inicis?
Van ser molt durs perquè m’in­cor­po­rava a una plantilla d’una mitjana d’edat elevada, amb una mentalitat d’abans. Què feia una nena de 26 anys al cos de policia? Es preguntaven alguns. Al començament, per sobreprotecció o desconfiança, no m’assignaven als mateixos serveis que a la resta de companys. M’enviaven a vigilar a peu pel carrer Major i la zona de Mas Rampinyo. Era molt frustrant que em tractessin diferent.
Què va decidir fer?
Reivindicar-me com una policia més, capaç de participar en qualsevol tipus de servei. Vaig tenir la sort que els companys de la meva promoció, amb una mentalitat més moderna, em van donar molt suport. L’arribada de les primeres motos al cos em va permetre tenir més mobilitat i abandonar el patrullatge a peu. I, poc a poc, les coses van anar canviant.  
Finalment, va aconseguir que la tractessin com una més?
Sí, no tinc queixa de cap company, tot i que de vegades encara percebo diferències. Recordo un dia que el meu caporal em va felicitar perquè havia saltat una tanca força alta per accedir a un domicili amb motiu d’un servei. Em pregunto si també m’hagués felicitat si fos un home. Són comentaris que posen de relleu que continuen existint prejudicis, en aquest cas sobre la força física de les dones. Et puc assegurar que les altres dues agents del cos tenen un nivell de preparació física igual que la resta.

‘Al principi era molt frustrant que els companys em tractessin diferent’, reconeix León

Per què creu que hi ha tan poques dones als cossos policials?
La raó principal és cultural. A l’escola de la meva filla,  tothom es va sorprendre que jo fos policia quan va sortir el tema de les professions a classe. No ens imaginàvem que fossis policia! Em deien alguns pares i mares. Potser perquè portava talons, maquillatge i les ungles pintades? És que hem de tenir un aspecte masculí les dones policia? Jo em sento orgullosa de ser dona i policia.
Considera que les coses estan canviant?
Sí, però queda molta feina a fer. Cada dona, des del seu àmbit personal i laboral, ha de batallar per la igualtat i, alhora, perquè se li reconegui la seva condició femenina. Per exemple, fins fa pocs anys, els uniformes i les armilles anti­ba­les eren només de tallatge masculí i, si et quedaves embarassada, no estava previst cap protocol ni roba especial. No pots passar per alt aquest tipus de qüestions perquè formen part de la lluita pels nostres drets. També haig de destacar que l’actual cap de la Policia Local fa una clara aposta per potenciar les dones.
Quina ha estat la seva darrera batalla?
Reclamar als sindicats que incorporin al text del nostre conveni col·lectiu el llenguatge inclusiu, tal com es fa amb la resta de la plantilla municipal. I ara estic intentant recuperar el vestit de gala de les agents per als actes oficials, que inclou faldilla.
És una de les poques sergentes que hi ha a les Policies Locals.
Estic satisfeta d’haver arribat fins aquí perquè suposa un repte professional i personal. No ho hagués aconseguit sense el suport del meu marit i la meva filla. També vull dedicar un record a les dues úniques dones que han estat regidores de la Policia Local, M. Carme Porro i Montse Ribera.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: