SOCIETAT
ENTREVISTES
MANUELA VALENZUELA, ACTIVISTA FEMINISTA

'Des que vaig néixer, tinc ferides que mai curaré'

La cicatriu que té entre l’esquena i el braç dret era un tema tabú per a ella fins fa només un any. És la marca de la paràlisi braquial obstètrica (PBO) que pateix a conseqüència d’una mala praxis mèdica en el moment de néixer, fa 44 anys. Fins al 2012 no se li va reconèixer una minusvalidesa del 40%. Aquesta veïna de Can Cuiàs acaba de publicar Lo que la violencia obstétrica esconde, un llibre on explica la seva història i la de la seva mare i també dona veu a altres víctimes del que ja està considerada com una forma més de violència de gènere. L’OMS la defineix com aquella que pateixen les dones durant l’embaràs o el part en rebre un maltractament físic, humiliació o procediment mèdic no consentit, però Manuela amplia el concepte. Indignada i empoderada, no vol seguir callant i lluita per reparar el patiment que ella i la seva mare, a punt de fer 80 anys, han arrossegat durant tot aquest temps. Activista feminista, publica regularment continguts al seu Instagram @microdesigualdades.
18/03/2022 - Lluís Maldonado

Per què ha explicat la seva història en un llibre?
Tot neix arran d’una teràpia individual per superar el trauma que m’ha provocat conside­rar­­-me una víctima de la violència obstètrica. Posar-ho per escrit és un pas més per acceptar la meva realitat. Més que un llibre, és el crit de dones que han decidit alçar la seva veu. 


I quan decideix dir prou?
El passat 15 de desembre, quan feia 17 anys de la mort del meu pare –que casualment va morir el Dia Mundial de la PBO–, vaig publicar a les xarxes socials un escrit, explicant el que em van fer a mi i a la meva mare el dia que vaig néixer, amb una fotografia on per primer cop m’atrevia a mostrar la cicatriu del braç. Durant tot aquest temps, l’havia amagat com si es tractés d’una vergonya. 
 

Quines conseqüències ha tingut la PBO a la seva vida?
La meva minusvalidesa m’ha generat molts problemes, no només físics, sinó tam­bé­ psicòlogics. Durant l’ado­les­cència, em sentia molt acomplexada pel meu aspecte i vaig ser víctima d’assetjament escolar. Des que vaig néixer tinc ferides que mai curaré, però el més important és que he pogut trencar el silenci i compartir el meu dolor amb altres dones que també l’han patit.

Com ho va viure la seva mare?
Sense voler, a casa meva sempre vam fer una invalidació emocional del que ella va patir perquè l’única preocupació era el meu braç i la meva minusvalidesa. Ella va caure en una depressió després del meu naixement, de la qual encara es medica. En el fons crec que se sentia culpable del que va passar al part. Ella ja veia que les coses no anaven bé i va implorar que no l’adormissin o que li fessin la cessària, però el metge no li va fer cas i, durant l’aplicació dels forceps, em va provocar les lesions. Al metge, no li vam veure més el pèl i l’hospital va ocultar el que havia passat. No vam poder denunciar i el sistema sanitari ens va deixar sols pel que fa al seguiment de la meva lesió.


Però vostè va encara més lluny i inclou com a violència obstètrica altres situacions.
Quan se t’obre la mirada, i després d’acumular tan patiment, trobes el teu espai per expressar-te i denunciar. S’ha de combatre la humiliació i el dolor perquè et deixen marques per a tota la vida. Als 18 anys em van diagnosticar endometriosi i vaig tornar a patir la incomprensió de membres del personal sanitari. Als 27 anys, vaig intentar quedar-me embarassada en una clínica de reproducció assistida on em van assegurar que ho aconseguiria. Em van acabar enganyant i maltractant. I fa set anys vaig patir un avortament on vaig perdre els meus fills bessons. Tampoc no vaig trobar cap mena d’ajuda professional per gestionar el dol. Totes aquestes situacions també són violència obstètrica, encara que l’OMS no les inclogui en la seva definició.
 

I com es pot erradicar aquesta classe de violència de gènere?
Cal que la classe mèdica prengui consciència d’aquesta realitat, que té lloc en un moment de la vida de les dones en què són molt vulnerables. Si no hi ha un reconeixement dels propis metges i sanitaris que això està passant, la violència obstètrica seguirà existint. No se’n parla i no importa perquè és cosa de dones.

410 visites
Manuela Valenzuela té 44 anys i viu a Can Cuiàs
Manuela Valenzuela té 44 anys i viu a Can Cuiàs.
Foto: Bea Narros
COMUNICA'T
Contacta amb nosaltres al telèfon
(+34) 935 726 474
o envia'ns un correu electrònic a som@laveu.cat
PARTICIPA

Aquesta web utilitza galetes (cookies) pròpies i de tercers per oferir una millor navegació. Al navegar-hi l'usuari accepta l'ús que fem de les galetes (cookies). L'usuari pot evitar la generació de galetes (cookies) i eliminar-les mitjançant les opcions del seu navegador. Bloquejar les galetes (cookies) pot implicar que alguns dels serveis i opcions d'aquesta web no funcionin correctament.