‘Em van obligar a anar a una guerra absurda’

Quan Xavier Parra (Montcada, 1970) va començar a fer el servei militar obligatori, el maig de 1990 amb l’Armada Espanyola a Cartagena, no podia imaginar que pocs mesos després formaria part de la flota internacional responsable de fer complir l’embargament contra l’Iraq a la Guerra del Golf, un conflicte que va desencadenar la invasió de Kuwait per part del president iraquià Saddam Hussein. L’esclat de la guerra a Ucraïna ha remogut els records de Parra que, 31 anys després, encara té molt present la por i la incertesa dels tres mesos i mig que passar a bord de la corbeta Descubierta. La decisió del govern espanyol d’enviar soldats de lleva a una guerra fora del territori va mobilitzar les famílies afectades, que van constituir una coordinadora –presidida per Josep Parra, pare del recluta– per reclamar el retorn de les tropes. La seva intensa campanya va afegir-se al moviment antimilitarista que faria possible la suspensió de la mili el 31 de desembre de 2001.

Xavier Parra té 51 anys i viu a Montcada centre
Laura Grau

Quan va començar la mili?
Em tocava fer-la el 1989, però per raons d’estudis –estava acabant el curs d’electrònica a l’antic institut de formació professional 25 de setembre– vaig demanar una pròrroga d’un any. No sabia que aquell canvi de dates seria tan rellevant en la meva vida.
Quina funció li van assignar quan arriba a l’Exèrcit?
Com jo havia treballat a Telefònica, van enviar-me a Vigo a fer un curs de teletipista, un sistema de transmissió de dades que ara ja està obsolet. En tornar, em van donar set dies de permís i me’n vaig anar de vacances a Mallorca. Estant allà, em va trucar el meu pare perquè tornès de forma urgent perquè, segons un telegrama, m’havia d’incorporar a una missió. Si no em presentava en 24 hores, em podien arrestar. De la tensió, em vaig posar malalt, però vaig poder acudir.
Quina va ser la missió?
Em van destinar a la corbeta Descubierta, una de les dues que formaven part d’una flota formada per portaavions, destructors i fragates de diferents països. La nostra missió era interceptar qualsevol nau que penetrés al Golf d’Àkaba, al Mar Roig, per tal de fer complir l’embargament dictat contra l’Iraq per haver invadit Kuwait, un país productor de petroli que Saddam Hussein reivindicava com a part del seu territori històric. Realment, només estàvem allà per defensar el preu del barril de Brent.
Com ho va viure la seva família? 
Estava preocupada i indignada, com la majoria de les famílies afectades. Unes quantes es van organitzar en la Coordinadora de Pares de Soldats Enviats al Golf, amb el meu pare com a portaveu. Casa meva es va convertir en el punt neuràlgic de la campanya mediàtica i legal que es va posar en marxa per reclamar la nostra tornada. Un dels  arguments era que la Constitució només contemplava  l’actuació de les forces armades amb l’objectiu de defensar el territori, no pas per participar en conflictes internacionals.
Va patir represàlies per aquest activisme patern?
Un dia, em van convocar a la càmara d’oficials i, mostrant-me­ imatges del meu pare a la televisió, em van preguntar si jo era el seu fill. Els hi vaig dir que sí i, l’endemà, em van destituir com a teletipista i em van assignar la feina de timoner senyaler. Suposo que no volien que tingués accés a informació delicada. Uns dies després vaig descobrir que els meus pares tenien el telèfon de  casa intervingut. 
Va viure alguna situació de perill?
En una ocasió, van tocar a xafarranxo de combat perquè dos avions de caça egipcis sobrevolaven la flota sense haver-se identificat. Dos caces nordamericans van enlairar-se amb la intenció de destruir-los per evitar un possible bombardeig. Finalment, tot va quedar en un ensurt, però van ser quatre hores de tensió màxima enmig del mar. 
Tenia data de tornada a Espanya?
No sabíem res. Recordo que durant una visita al vaixell, el Ministre de Defensa, Narcís Serra, va dir que quan acabés la missió, ja ens podríem llicenciar. Però no va ser així. En tornar, després de tres mesos i mig, vaig haver de continuar fent de soldat. Era només propaganda! 
Més de trenta anys després, com valora l’experiència?
Em van obligar a anar a una guerra absurda, orquestrada pels poderosos per raons geoes­tratègiques i econòmiques, tal com passa a Ucraïna. A Rússia, s'ha creat el Comitè de Mares de Soldats, que s'ha convertit en el moviment de referència per als familiars dels soldats russos que estan preocupats per la seva situació, ja que el govern de Putin no els hi dona cap mena d'informació. Jo em considero pacifista i em sento orgullós que la mobilització que van protagonitzar persones com els meus pares servís per obrir el debat sobre la mili.

Deixa un comentari