‘Cantar una havanera és com explicar un conte’
Fill de Mas Rampinyo, Ricard Perarnau va néixer fa 47 anys en una família on la música sempre ha estat present gràcies a la passió del seu pare, músic i fundador del grup d’havaneres L’Espingari, que enguany compleix quaranta anys. Va fer els primers estudis de solfeig a La Unió, però els seus interessos no només abastaven la música, sinó també el teatre –va estudiar tres anys a l’escola Timbal– i, especialment, les manifestacions de cultura popular. Tant és així, que va formar part de la Banda de Trompetes i Tambors i de la secció de ball de gitanes de La Unió, els Castellers, els Gegants i Els Diables de Can Sant Joan. Tot i que no tenia experiència com a cantant, l’any 2000 va decidir incorporar-se a L’Espingari i, després d’un temps de formació i rodatge, es va convertir en una figura clau del grup, gràcies a les seves dots teatrals i la seva forma d’interpretar les cançons. El músic compagina els concerts amb la seva feina com a Enginyer Tècnic Agrícola per a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat.
D’on li ve l’afició per la música?
El meu pare és el que ens ha trasmès aquesta passió a mi i al meu germà des de petits. A casa, tocar el piano o la guitarra era una cosa gairebé natural.
Però, a vostè li agradava tocar moltes tecles.
Sí, a més de música, feia teatre i participava a les entitats de cultura popular del poble. També estava al Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius i a l’associació cultural Amus Aquata, que va lluitar per la creació d’un casal de joves i el tancament de la incineradora. No sé d’on treia el temps per fer tantes coses.
Quan va decidir entrar a formar part de L’Espingari?
M’ho va proposar el meu pare al 2000, quan va marxar l’Andreu Navarro, una figura que va ser molt important per al grup. D’entrada, la proposta em va fer una mica de respecte, perquè no havia cantat mai. Per això, vaig decidir apuntar-me a classes de cant, primer al Giravolt i, després, al Taller de Músics. També vaig fer classes de llaüt a l’Aula de Música Tradicional i Popular, amb Toni Xuclà.
Els seus coneixements teatrals el van ajudar a l’escenari?
Sens dubte. Per a mi cantar una havanera és com explicar un conte. Si no m’imagino el que dic mentre canto, no puc transmetre l’emoció al públic. Això va lligat amb una actitud corporal i una gestualitat. També acostumo a fer el rol de bufó per buscar la interacció amb el públic, un tret característic de L’Espingari des dels seus inicis que jo he volgut seguir. De fet, quan més gaudeixo és a les actuacions de cant de taverna, perquè encara tinc més marge per interactuar amb la gent.
L’Espingari no és el típic grup d’havaneres. Què el fa diferent?
Que no ens limitem a fer havaneres, valsets i alguna sardana, com la majoria, sinó que incorporem altres estils, des del son cubà fins a la música tradicional i de taverna. Als més puristes, no els hi agradem gaire, però per a nosaltres el més important és passar-nos-ho bé en cada actuació i experimentar amb ritmes i sonoritats que ens agraden.
Des del 2021, el grup s’ha convertit en un trio familiar.
Sí, el meu germà petit, el Joan, s’hi va incorporar l’any passat en substitució del malaurat Pere Ferrer. La idea va sorgir durant la pandèmia, quan els dos anàvem a veure el meu pare i ens posàvem a tocar plegats per passar l’estona. El Joan és molt bo a nivell musical i vam veure que seria un bon fitxatge. En poc temps, s’ha acoplat perfectament al grup i hem estat capaços de crear una rica polifonia i una gran complicitat a l’escenari.
Quina és l’assignatura pendent?
Ens agradaria incorporar una veu femenina. En els primers temps, L’Espingari va comptar amb cantants com Dolors Puig i Xus Asenjo, que ho van deixar per raons personals. Però, entenc que no resultarà fàcil trobar algú que pugui conciliar aquesta activitat amb la seva vida familiar i laboral.
Ha trobat vostè aquest equilibri?
Ens ho muntem per no fer més de quaranta concerts a l’any i i ens reservem 15 dies de vacances al juliol. La meva dona i els meus dos fills ho agraeixen.
Què fa en el seu temps lliure?
Amb la meva dona estic restaurant una casa antiga a Calaf, un petit poble de l’Anoia. Per la meva professió, sempre m’he sentit atret per la terra i els entorns rurals. També soc un enamorat del mar i no descarto comprar-me algun dia una barqueta per sortir a navegar.
Li queda molta corda a L’Espingari?
Espero que sí. El ritme el marcarà el meu pare, que és el puntal del grup. Mentre ell tingui salut i ganes, seguirem endavant.
El voleibol femení es consolida com a extraescolar als instituts locals
Designats per sorteig els integrants de les meses electorals per a les eleccions del 12M
L’associació de gent gran del Parc Salvador Allende recull 600 euros al festival de play-backs
Èxit de les II Jornades per la Diversitat Educativa, amb una recaptació de 5.200 euros
Famílies i professionals de l’educació reclamen més recursos per atendre la diversitat a l’aula