L’esport, una via de superació i d’integració per a jugadors amb diferents discapacitats

La xantomatosis cerebrotendinosa és una malaltia minoritària que provoca diferents trastorns neurològics i problemes de mobilitat perquè afecta la musculatura de les cames. A Dani Mateo li’n van diagnosticar quan tenia 23 anys. Però no és l’únic de la família, també n’està afectat el seu germà bessó. Malgrat tot, ambdós han trobat en el tennis de taula una afició que ha esdevingut una part molt important de lea seves vida. Mateo, qui resideix a Badalona, va començar a jugar dempeus, però la pèrdua progressiva d’estabilitat el va obligar a competir amb cadira de rodes. Ara, amb 43 anys i la malaltia estabilitzada, està vivint la tercera temporada al CTT La Unió. Campió de Catalunya de discapacitats fa sis anys, el badaloní ha recuperat al club de Mas Rampinyo un bon nivell després d’uns anys de parèntesi. Actualment, forma part de l’equip sènior B de Tercera Provincial i juga contra rivals que no tenen cap minusvalidesa. “Des de fora, es pot pensar que és complicat jugar així, però és més fàcil del que sembla. Hi ha molt d’esforç i sacrifici, però tot està a la ment”, diu Dani qui, juntament amb el seu germà, és un dels tres únics jugadors de la província de Barcelona que competeix en tennis de taula amb cadira de rodes. El seu entrenador, Francisco Javier Aguado, destaca el bon nivell de l’esportista: “Posa moltes ganes i agressivitat en el joc. Des del primer dia, li vaig dir que apostaria per ell”. Mateo s’entrena per participar al Campionat d’Espanya de discapacitats que es disputarà a Blanes al juny. 

 

Bàsquet. Iker González, de 14 anys, també té la mobilitat reduïda a causa de la síndrome de Hannart. Li falten dits a les dues mans i el peu esquerre,

fet que l’obliga a portar una protèsi. Això, però, mai l’ha incapacitat per fer esport. Va començar com a porter de futbol sala quan tenia 10 anys. En un moment de la seva progressió al planter, el CFS Montcada el va descartar perquè tenia massa porters i Iker va provar sort a l’atletisme. A la JAM no hi va estar gaire temps i, desde fa tres temporades, forma part de l’UB MIR. “Des de que vaig entrar al club, m’he sentit molt estimat pels meus companys. M’ajuden molt i no sento que tingui més problemes que ells per jugar”, comenta Iker, que, tot i sentir-se molt a gust a l’UB MIR, reconeix que li agradaria poder tornar algun dia al futbol sala. El seu tècnic al cadet B blau, Isidoro García, està encantat amb el seu rendiment: “És un bon jugador i una gran persona. Serà ell qui decideixi quan vol deixar de jugar a bàsquet i com a club, no li posarem cap limitació”.

 

Korfbal. Els límits de Luis Pablo Jiménez semblaven grans quan la seva família d’adopció, que el va portar des de Guatemala amb tres anys, es va adonar que tenia una discapacitat intel·lectual. Luis Pablo té ara 18 anys i rep una educació compartida entre el centre ACIDH de Barcelona i l’INS Montserrat Miró. Aquí va descobrir el korfbal quan tenia 13 anys i en l’actualitat forma part del sènior de l’AEE Montserrat Miró, que juga a Tercera. Acostumada a trobar obstacles en el seu camí, la seva mare, Carolina Ibáñez, ha rebut tot tipus de facilitats al club esportiu del Miró. “L’acollida va ser impressionant. El meu fill se sent com un més i ha millorat les seves habilitats socials, obrint-se també a les noies gràcies a què el korfbal

és un esport mixt. A més, la seva presència també beneficia als altres jugadors perquè tractar amb discapacitats fa que la societat sigui més humana i generosa”, diu Ibáñez. En referència al debat sobre la presència de discapacitats a l’esport ordinari, Ibañez ho té clar: “En el cas de la discapacitat intel·lectual, fer un esport ordinari dignifica a la persona”.