‘Recuperem la figura de Jesús Rollán, estigmatitzada pel seu suïcidi’

El periodista montcadenc Francisco Ávila (Barcelona, 1964) presentarà el 23 de maig el llibre Jesús Rollán, vida y muerte de una leyenda (Còrner), un treball rigorós escrit conjuntament amb el seu company de professió Alberto Martínez. Els autors recuperen la figura del mític porter de waterpolo que va ser dues vegades campió del món –a Austràlia (1998) i al Japó (2001)– i es va penjar l’or olímpic a Atlanta (1996), però que amb només 37 anys va decidir posar fi a la seva vida en un centre de tractament a les addiccions on estava ingressat, a La Garriga. La presentació tindrà lloc a la Casa del Llibre ubicada a la Rambla Catalunya, 37, de Barcelona (19h).

 

Som periodistes especialitzats en els esports aquàtics i coneixíem la història del millor porter de tots els temps. Amb aquest  llibre, volem reivindicar la seva figura i, alhora, esborrar l’estigma del suïcidi, tan present a la nostra societat.

No ha estat gens fàcil. Hem entrevistat una seixantena de persones entre la família i el seu entorn esportiu. Al principi, els testimonis eren molt reticents a parlar del tema, els hi feia mal i se sentien culpables per no haver-lo pogut ajudar. Però, de mica en mica, es van anar obrint, tot i que la majoria ha preferit mantenir-se en l’anonimat. 

Sí.  El vaig conèixer durant la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona i recordo que, quan va guanyar l’or a Atlanta, li vaig fer una entrevista. Ha estat el millor porter de la història i tothom ens ha destacat la seva generositat. Era el líder d’una selecció que ho va guanyar tot.

Va fallar el sistema. Jesús va arribar a Barcelona des de Madrid amb altres companys per jugar al CN Catalunya amb tan sols 18 anys, lluny de la seva família. Qui els havia de tutelar, la Federació i la Residència Blume on vivien, no ho va fer, només els veien com a esportistes dins de la piscina; ningú no es va ocupar d’ell com a persona. 

Per suposat, ha estat la més complexe d’escriure. Teníem quatre o cinc testimonis de la clínica on estava ingressat, però la mare, el testimoni principal en aquell fatídic dia, no se sentia amb forces de parlar. Però, a mesura que va veure el to amb què havíem escrit la resta de capítols, la dona va decidir donar el pas i, per viodeconferència, ens va explicar aquesta part tan dolorosa de la seva vida. Va ser molt emotiu. La família de Jesús ens ha insinuat que, amb el llibre, ha tancat aquest cercle. Als familiars de persones que s’han suïcidat se’ls considera supervivents perquè conviuen amb la idea que podrien haver fet alguna cosa més.

És la història no només d’una persona, sinó d’una època, d’una manera de fer que, per sort, hem superat. És una lectura molt recomanable sobretot per als joves esportistes perquè, a més de talent, és tan o més important gaudir d’un entorn que et posi límits i es preocupi pel teu futur.