Treballadores de la llar, invisibles i sense drets

Carolina Izquierdo i Luz Elena Rojas són dues dones de Montcada que treballen sense contracte laboral al sector dels serveis domèstics des de fa molts anys. Ambdues són migrants, tot i que van arribar en fluxos diferents. Carolina forma part de l’onada migratòria del sud d’Espanya de la dècada dels 60, mentre que Luz Elena va venir de Colòmbia a finals dels anys 90.  Totes dues van deixar els seus llocs d’origen a la recerca d’una oportunitat laboral, que només han trobat en l’economia submergida. 

 

Carolina ha cotitzat a la Seguretat Social uns 12 anys, abans de tenir els seus tres fills: “Vaig plegar per cuidar-los. Quan ja eren una mica més grans, em vaig reincorporar al món laboral fent tasques domèstiques a diverses cases”. Per la seva banda, Luz Elena, que té estudis superiors però no els ha pogut convalidar a Espanya, mai ha tingut un contracte laboral. “Van trigar 10 anys a concedir-me el permís de residència i de treball, sense els quals no podia optar a un contracte”, explica Luz Elena, qui afegeix que, una vegada els va aconseguir, tampoc va tenir l’oportunitat de ser contractada perquè s’havia de fer càrrec de les seves dues filles. “Les dones d’aquí potser ho tenen més fàcil perquè tenen l’ajuda de la seva família, però jo no tenia ningú”, comenta Luz Elena, que fa uns 7 anys que treballa sense contracte tenint cura d’una persona. “Durant un temps em vaig pagar la Seguretat Social, però vaig haver d’escollir entre sobreviure o abonar les quotes”, assegura. 

“Em sento molt identificada amb Luz Elena, però és obvi que les dones estrangeres encara ho tenen molt més difícil que jo, per la manca de papers i de suport familiar”, argumenta Carolina, qui no ha deixat la feina, tot i que ja ha complert els 68 anys: “Com que no he cotitzat, no tinc dret a cap pensió per jubilació. Seguiré treballant fins que pugui, perquè no m’agrada dependre econòmicament del marit”.

 

Les treballadores de la llar es van quedar sense feina d’un dia per l’altre amb l’arribada de la pandèmia. “Durant els mesos de l’estat d’alarma, ho vaig passar molt malament. Em van diagnosticar un càncer i feia poc que m’havia separat”, manifesta Luz Elena, que no ha pogut gaudir de la baixa mèdica durant el tractament contra la malaltia. Ambdues dones opinen que les administracions públiques haurien de vetllar pels seus drets, tant socials com laborals. “Fem feines essencials per a moltes famílies, però som invisibles”, es lamenta Luz Elena. “El sector s’hauria de professionalitzar per erradicar la precarietat”, conclou Carolina.